La ribera de las Sirtes

El mar de las Sirtes. Julien Graq, Galaxia Gutemberg

Traducció de José Escué

La ribera de las Sirtes. Julien Graq, Edicions Proa

Traducció de J. M. Sala Valldaura

He tornat a llegir La ribera de les Sirtes (Le Rivage des Syrtes, 1951, Premi Goncourt 1951) de Julien Gracq, i em segueix maravellant.

El jove aristòcrata Aldo, cansant de passar el temps anant de festa en festa amb els amics, decideix fer servir els seus contactes per demanar una destinació que el permeti fer algun servei a l'Estat. Així, és enviat a una guarnició fronterera situada en un recó de món d'Orsenna (una mena de barreja entre Venècia i Nantes) on tot està a l'espera de l'arribada de l'exèrcit enemic, belicós i brutal, que es va demorant i que només dóna mínimes senyals de vida; terrible invasor que no s'acaba de presentar, per desesperació de l'exèrcit rival.

Aldo haurà de conviure amb els tres oficials i el seu capità, Marino, contrapunt i rèplica com a coprotagonista. Tots dos, empesos per la llosa de l'avorriment i el curs estantís dels dies, sempre emboirats, convertiran una possible amistat en una relació d'estreta vigilància mútua.

Novel·la d'atmosfera enganxosa, afixiant, inquietant, com la zona fronterera que travessa: xorca, fúnebre, ruïnosa, devastada per la deixadesa dels habitants, reflex del tedi d'esperar que passi alguna cosa que ja no se sap ben bé què ha de ser.

Sensació d'irrealitat aconseguida pel mestratge de Gracq: ens descriu minuciosament i amb tota mena de detalls el paisatge, els fenòmens sensorials, el clima, la geografia, l'arquitectura de l'entorn però, en canvi, de l'aspecte dels personatges, del seu caràcter i de la seva psicologia no ens en diu directament gairebé res. Unes figures de somni, que es mouen entre el son i la vigília, guiats més per l'instint que per la racionalitat. I això remarca encara més l'intens ambient surreal que batega en tota l'obra.

Lectura que requereix esforç i dedicació, compansats abastament per l'exquisitesa de la prosa i la reflexió metafòrica latent.

Buzzati amb El desert dels Tàrtars (El desert dels Tártars, Empúries, traducció de Mercè Senabre; El desierto de los Tártaros, Gadir Editorial, traducció de Carlos Manzano. Original en italià: Il deserto dei Tartari, 1940), abans; i Coetzee amb Esperant els bàrbars (Esperant els bàrbars, Edicions Proa, traducció de Xavier Rello; Esperando a los bárbaros, Mondadori, traducción de Luis Martínez Victorio. Original en anglès: Waiting for the Barbarians, 1980), després.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central