Aquesta pàgina web es diu “Els papers de Pickwick” en honor de la primera i molt famosa novel·la de Charles Dickens. No és que en aquest llibre de l’escriptor anglès els quatre membres del club d’aquest nom llegeixin gaire, perquè més aviat viuen aventures d’allò més diverses, cometen entremaliadures molt ingènues i són protagonistes de platxèries amoroses i de plets rocambolescos.

Però és un fet que moltes generacions d’escriptors de tot el món han considerat Els papers pòstums del club Pickwick una de les novel·les més glorioses, amenes i instructives de tota la història de la literatura universal.

Molt poques novel·les haurien pogut donar el seu nom, amb tant de mèrit i d’encert, a una pàgina web que pretén, abans de res, fer feliços els seus lectors amb tota mena d’informacions sobre la literatura dels nostres dies i de sempre.

Jordi Llovet

dimecres, 29 d’abril de 2009

Anatomía de un instante


Anatomía de un instante. Javier Cercas, Mondadori

TRES HOMES I UN DESTÍ: 23-F

Sé que en Javier Cercas ara està relaxat. Després de més de tres anys treballant en aquesta història, ha quedat descansat. I content del treball fet. De l’esforç i les angúnies que ha passat fins arribar al final del llibre. Després de començar-lo més d’una vegada. Després de repassar i repassar. Corregir i corregir. Finalment, en Cercas, ha escrit el que volia: la crònica d’un moment de la nostra història recent. Ens ha explicat tot allò que volíem saber sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i no ens atrevíem a preguntar.

Javier Cercas ha escrit el llibre a la seva manera. A la manera que ja ens té acostumats. Entre la novel·la i la realitat. O, com diu ell: un assaig en forma de crònica o una crònica en forma d’assaig. Aquesta vegada, però, ha jugat més amb la realitat que amb la ficció. Però, a l'igual que a Soldados de Salamina i La velocidad de la luz”, totes dues publicades a l’editorial Tusquets, ens parla d’herois, malgrat ells. També ens explica una història crepuscular. A diferència de les altres, en aquesta Anatomía de un instante, els herois no són anònims, sino que són coneguts i molt populars. També ens parla i reflexiona sobre tres salvadors; tres personatges, que la seva “integritat” els porta a fer una salvatjada, en nom de la pau i l’ordre. Els tres primers són els que no es van aixecar durant el tiroteig en el Parlament el dia 23-F: Gutiérrez Mellado, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo. Els altres tres, els salvadors de la pàtria: Alfonso Armada, Milans del Boch i Tejero. I al mig dels herois i dels salvadors, el Rei. I, també a veure-les venir, tot el poble espanyol.

I en Cercas ho escriu i ens ho explica magistralment. D’una manera que només un gran escriptor que domina la llengua, la narració, la intriga i la reflexió sap fer. De la manera que, encara que sigui un tema mot “remenat” i possiblement molt mal remenat, ens atrapa com a lectors. Encara que moltes coses, anècdotes o informacions, el lector ja les sàpiga, en Cercas t’hi fa agafar interès, et fa dubtar, et fa reflexionar. Encara que moltes vegades sembla que es repeteixi (i ho fa), que et vagi explicant una i altra vegada el mateix moment, el mateix instant, el lector segueix la història com si res. I aquest es el mèrit de la narrativa de Javier Cercas: saber explicar una història i saber escriure-la.

Possiblement en Javier Cercas no vendrà tants exemplars d’Anatomía de un instante, ja que demana una bona predisposició per part del lector, però si que pot anar tranquil: continua essent un escriptor, un gran escriptor . Tot i que té més obra editada, després dels èxits de Soldados de Salamina i de La velocidad de la luz, a la tercera va la vençuda.

Guillem Terribas. Llibreria 22

dilluns, 27 d’abril de 2009

Zona

Zona. Mathias Enard, La otra orilla
M'estreno en el blog de Pickwick, i he decidit fer-ho amb el llibre de Mathias Enard que porta per títol Zona, publicat per Belacqua (els llibres de color blau fosc). Enard és un jove autor de llengua francesa que ha voltat molt món i que ja porta uns quants anys vivint a Barcelona.
Què m'ha empès a recomanar aquest llibre? Un tema absolutament imbrincat en l'estil. M'explico: l'argument del llibre aniria en una doble vertent: a partir del viatge en tren des de Milà a Roma, provinent de Paris, el protagonista ens va explicant, immers en una consiència entre tèrbola i excitada, la seva tumultuosa vida d'espia, mercenari, combatent alcohòlic i drogaaddicte i els seu anar i venir amorós; alhora que aquesta remembrança personal, aquest viatge introspectiu comporta, segons anem avançant en el viatge físic del tren, un viatge per la història de l'arc mediterrani, de Barcelona a Istanbul, per les dues ribes, europea i africana. I amb el traqueteig del tren que va travessant el nord d'Itàlia ens n'anem adonant del que seria el denominador comú a ambdós trajectes, el personal i l'històric: el conflicte, la violència. I, el que crec que dona tota la força al text, al repàs d'aquest doble esdevenir, és l'estil literari d'Enard: sense "poses", culte, amb una puntuació gens convencional però ideal per aquest deixar-se anar de la consciència del protagonista, i que dóna ritme ferroviari a les referències històriques i culturals, amb Homer com a far ineludible, inspirades en les poblacions per les que passa el tren. Només amb una mica d'esforç al començar els primers paràgrafs del llibres, ja agafem la cadència que ens fa seguir aquest viatge que ens ha de portar a les andanes de Roma i al colofó vital de Francis Servain Mirkovic.
El que destacaria són aquestes ganes de narrar obertament, sense por de semblar massa erudit o massa avassallador o massa intoxicat, d'explicar un individu tortuós, tan tortuós i convuls com la zona geogràfica escollida: el Mediterrani en tots els seus vessants. I aquí hi té cabuda la història, la guerra, l'amor, l'assassinat, la cobdícia, el racisme, el menyspreu, l'amistat, les armes, les drogues, la riquesa, la misèria, l'art, les creences, l'engany, la poesia, la companyia: afers humans narrats pautadament pel cloqueig del tren que enfila cap a Roma... Agrair la feina feta a Robert Juan-Cantavella, el traductor, ell ens permet ecarrilar Zona.
Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dissabte, 11 d’abril de 2009

Atlas descrito por el cielo

Atlas descrito por el cielo. Goran Petrovic. Sexto Piso

“La realidad es sólo una fantasía exageradamente bien peinada”.

Un variopinto grupo de personajes insólitos –una Silenciosa Tatiana a quien nadie ha oido hablar jamás, pero que canta majestuosamente aunque, por desgracia, con poca frecuencia; un coleccionista de miradas de mujeres amadas… - que habitan en el último piso de un edificio, decide cambiar el color del techo de su vivienda, una vivienda que irá multiplicándose, tejiéndose y destejiéndose a medida que progresa la narración; una vez han decidido el nuevo color, el azul, advierten que la mejor manera de dar con el color preferido es derruir el techo y dejar que sea el cielo el que coloree esa quinta pared. Los vecinos, divertidos en un primer momento por la ocurrencia, acaban denunciando el atrevimiento, y las autoridades locales, como era de esperar, quieren obligarles a construir un nuevo techo para que la uniformidad de los tejados del barrio no se vea alterada.

Éste podría ser uno de los hilos narrativos que sustentan ese Atlas descrito por el cielo. Otro, las interacciones que se producen entre los diversos individuos de ese grupo, a cual más estrafalario. Otro más, la llegada, instrucciones y provechos de los diversos objetos que se hallan dispersos en esa vivienda porque, como es fácil suponer, no se trata de objetos usuales de uso corriente, sino de espejos que reflejan la verdad y la mentira –cuyo uso es, dependiendo de quien lo use, extremadamente peligroso: “la gente, por lo general, no es capaz de sobrevivir a la separación entre la verdad y la mentira”- o el pasado y el futuro del reflejado; de una enciclopedia, la Serpentiana, infinita, pues contiene la totalidad de las cosas existentes y no existentes, y configurable, pues se hace y se deshace mostrando a cada momento solamente lo que interesa al que la consulta. U otro más, un inventario detallado de unas hipotéticas obras de arte con ninguna -¿con ninguna?- relación con los capítulos narrativos contenidas en los museos más importantes del mundo, que el narrador no describe sino que explica, como si se tratara de cuadros vivientes que transcienden su estatismo mediante el movimiento y el diálogo de los personajes que contienen.

Pero hablar de “hilos narrativos”, en este caso, podría dar a entender la pertenencia del libro una cierta uniformidad literaria en la que ese Atlas descrito por el cielo se resiste a encerrarse. Nos hallamos, al contrario, ante un artefacto de difícil catalogación, que tiene a ver más con la magia que con la fantasía y más con la tradición oral que con los experimentos formales: tal vez sea un caso más común de lo que pueda parecer, pero también aquí se cumple aquella intuición lectora de que si este libro quisiera escribirse de otra manera resultaría, invariablemente, otro libro –y no pienso disculparme ante quien crea que es ésta una verdad de Perogrullo-.

Como cualquier Atlas, su confección no puede encargarse a un narrador sino, como plantea el propio Petrovic nada más comenzar, a un Cartógrafo. Y nosotros, pobres lectores, podemos encarar su desciframiento –pues tal es el trabajo ante los mapas: éstos no se leen, se descifran- como el lector-viajero, que observa y sigue su camino, o como el lector-compositor, aquel que reelabora el contenido dándole una nueva forma. Y teniendo siempre presente que los mapas no son la realidad, sino una mera representación simbólica y que, como nos advierte el Cartógrafo, para que no mintieran deberían contener también aquellos lugares que no existen.

Una lectura estimulante, distinta, que interpela al lector exigiéndole plena atención pero también la suficiente capacidad de reformular lo leído para así poder construir ese intransferible mapa personal que acaba constituyendo el ejercicio de lectura de aquellos pocos libros que se convierten no ya en inolvidables sino en puramente imprescindibles. Ojalá nosotros mismos, dueños de la ciencia y de la técnica, pudiéramos llegar a comprender que el error de los constructores de la torre de Babel, en su afán por llegar al cielo, fue querer construirla infinitamente alta, cuando lo más fácil era, simplemente, dejar sin techo la última planta.

Joan Flores Constans. Llibreria La Llopa
http://jediscequejensens.blogspot.com