Aquesta pàgina web es diu “Els papers de Pickwick” en honor de la primera i molt famosa novel·la de Charles Dickens. No és que en aquest llibre de l’escriptor anglès els quatre membres del club d’aquest nom llegeixin gaire, perquè més aviat viuen aventures d’allò més diverses, cometen entremaliadures molt ingènues i són protagonistes de platxèries amoroses i de plets rocambolescos.

Però és un fet que moltes generacions d’escriptors de tot el món han considerat Els papers pòstums del club Pickwick una de les novel·les més glorioses, amenes i instructives de tota la història de la literatura universal.

Molt poques novel·les haurien pogut donar el seu nom, amb tant de mèrit i d’encert, a una pàgina web que pretén, abans de res, fer feliços els seus lectors amb tota mena d’informacions sobre la literatura dels nostres dies i de sempre.

Jordi Llovet

divendres, 30 d’octubre de 2009

Perú


Capaç de descobrir les joies de la literatura americana, ara l'editor passat a autor ens en dona una mostra exquisida al relatar-nos a Perú (Peru, 1986) el monòleg de qui, ara ja pare exemplar, va matar un company de jocs quan tenia sis anys. A batzegades, va penetrant el sentit d'aquell fet: els veïns, la calor, les joguines, la família. Fins arribar al dia d'avui en que el seu fill arriba d'uns campamens. Un programa de la tele li farà enllaçar aquest preparar la moxilla del seu fill amb aquell dia de la seva infantesa en que, dit ras i curt, va cometre un assassinat.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dimecres, 28 d’octubre de 2009

XXIX Premi de novel.la curta Justa Manuel Casero


La Llibreria 22 de Girona convoca i organitza el XXIX Premi de Novel.la Curta Just Maria Casero; al voltant de la concessió organitza una sèrie d'actes de caire literari amb lectures, recitals de poesia i projecció de pel.lícules.
Guillem Terribas. Llibreria 22

Aire nuestro


Deliris rockers, contes radiofònics, imaginació voraç, frases punxants, recursos poc convencionals, formació esmicolada, relacions molt humanes i quantioses ganes de jugar amb la innovació literària. Un grapat d'històries més aviat generacionals convertides en la programació d'una ultramoderna cadena de ràdio. Pot semblar un entreteniment, però darrera del qual jo diria que hi ha una feina brillant.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dilluns, 26 d’octubre de 2009

El vigilant i les coses


Ens trobem dins el cap d'un vell vigilant d'una fàbrica, en una ciutat i un temps descrits però no precisats; i amb un català deliciós i acuradíssim i orgullós com mai. Conflictes socials però també -i sobretot-repàs inquiet de les visicituts, més mentals que físiques, del vell empleat amb el seu entorn.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

divendres, 23 d’octubre de 2009

Un hombre que duerme

Un hombre que duerme. Georges Perec, Impedimenta
Traducción de Mercedes Cebrián
Empezar a leer un libro de Georges Perec tiene algo de inmersión; en las gélidas aguas de fondo invisible de un lago glaciar, rodeado de amenazantes cumbres nevadas, de El secuestro (La Disparition, 1969); en las cálidas aguas de un tibio mar sin límites, cuyas olas amables mecen al lector haciéndole perder la noción del tiempo de La vida, instrucciones de uso (La Vie mode d'emploi, 1978); o, como en el caso de este Un hombre que duerme (Un homme qui dort, 1967), un dejarse absorber por el ineluctable abrazo de las arenas movedizas de fondo incierto.

"Te sientes poco hecho para vivir, para actuar, para hacer cosas; no quieres más que durar, no quieres más que la espera y el olvido".

Narrador interpelativo que se mueve entre la distancia de quien da órdenes y el desequilibrio de quien se habla a sí mismo en segunda persona para obligarse a hacer aquello que no le apetece o para poner tierra de por medio, para huir de un impreciso alguien en quien no quiere reconocerse.

La transgresión de Perec, sea a nivel formal o de contenido, siempre tiene algo de jocoso, de sutilmente irónico: a uno no le cuesta imaginarse una mezcla de la irreverencia de los Monty Python y el barroquismo exagerado de Jeunet y Caro. Un hombre que duerme, en cambio, está imbuido de una tristeza amarga, de una silenciosa soledad cuyo eco resuena en las paredes de la minúscula buhardilla donde el innominado protagonista encierra su renuncia: es, sin duda, el libro más triste de Perec, el más desesperanzado, el más oscuro:

"Pero la luz no es jamás plena en la buhardilla de la Rue Saint-Honoré".

Es esa misma oscuridad, la que envuelve al protagonista, figuradamente, en la opacidad de su condición anímica, y en la realidad, pues así de oscuro es también el ámbito del sueño y de los ensueños, la que puede hacer dudar al lector, hacerle desaparecer en las orillas del camino y extraviarle por los vericuetos de su prosa; es conveniente, casi siempre, ideal, quiero decir, no prolongar la lectura de un libro de estas características en más sesiones que las que la prudencia y la disponibilidad de tiempo permitan, pero en este caso, y uno tiene la sensación que siempre, tratándose de Perec, la lectura más productiva es la que tiene lugar en una sola sesión.

¿Puede el hombre escapar a su destino? Ese infinito empezar de nuevo, ¿lleva, en definitiva a alguna parte? ¿No acaba siendo indiferente lo que hagamos con nuestra vida? Preguntas retóricas cuya imposibilidad de respuesta firme no anula su formulación... La soledad no es un remedio, pero lo que sí puede ser es una forma llevadera de soportar la gran farsa: soledad existencial, consistente no sólo en la evitación sino también en la negación del contacto, convertirse en un eremita en pleno Marais y también en el pueblo antaño fantasma recuperado para las hordas de turistas, donde el tiempo transcurre más lentamente pero sigue transcurriendo, día tras día, hacia un ilusorio final,

"Volver a empezar de nuevo, una y otra vez, este dulce terror que insiste en regir cada día, cada hora de tu ínfima existencia",

que no es más que un espejismo; nada empieza ni nada acaba, todo es circular, repitiéndose hasta el infinito, el perro que ladraba ayer es el mismo que ladra hoy, y los carteles de eventos pasados siguen anunciándolos.

"Tu buhardilla es la más bella de las islas desiertas, y París es un desierto que nadie ha atravesado nunca".

Desaparecer, borrarse, "olvidarte de esperar", desandar lo andado hasta que todo esté vacío, sin contenido, para posteriormente vaciarse de la propia existencia, limitarse a ser, abandonar el juego, hacerse invisible, olvidar.

"Solamente te importa que el tiempo pase y que nada te alcance".

Hacerse transparente, pues no se trata de dejar de existir para ti mismo sino de ausentar tu presencia, que los ojos del mundo pasen a través de ti sin percibirte, que no desvíes ni un grado los rayos de luz, que te atraviesen sin modificarse, y que el hirviente ruido disminuya y desaparezca como acaba evaporándose esa gota de lluvia lanzada por la nube antes de alcanzar el suelo.

"La indiferencia no tiene ni principio ni fin: es un estado inmutable, un peso, una inercia que nadie lograría hacer tambalearse."

O la disolución: las moléculas perdiendo su configuración para pasar a formar parte de otro todo, apenas modificado por su aportación, pero persistiendo, siempre persistiendo.

"El tiempo, que vela todo, ha dado la solución, a tu pesar. El tiempo, que conoce la respuesta, ha seguido transcurriendo."

Leer a Perec sigue siendo un placer inmenso, un regalo a los lectores que, en este caso, Impedimenta nos renueva, después del acierto en publicar Lo infraordinario, en una cuidadísima edición. Mención especial para la traducción de Mercedes Cebrián y su grupo de asesores -es un detalle magnífico hacia su excelente trabajo el hecho de que sea la propia traductora quien les agradezca, mediante su enumeración en la página de créditos, su ayuda-; traducir Perec no es fácil, pero hacerlo bien es excepcional.


Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Un llac en flames

"Gori Desclot, arraulit contra una paret de l'habitació, pensava que hi ha qualque cosa incòmoda en una orgia, s'evidencia amb qualsevol silenci, pausa, canvi o amb l'atzar de la fisiologia. Potser ineluctablement s'estableixen relacions de competència i de revenja, a estones els papers ancestrals del llop líder, de la famella poderosa, del paper de la mantis religiosa; a estones semblaria que hi ha vençuts que paren el coll per implorar clemència. També hi ha quelcom d'avorrit, d'estèril, potser relacionat amb les ombres fosques de la culpa, amb la incapacitat per al gaudi pur, intemporal,intranscendent i banal, lligat a l'ombra de la transcendència i del sentit, a una dificultat de prescindir de la consciència, d'instal.lar-se més enllà de tot sentit fort, i ser capaços de construir sense ombres, d'entrar en el pur terreny del plaer, en el plaer pel plaer."

És força freqüent que un llibre excepcional provoqui, als lectors, certa sensació d'estranyesa; si el llibre passa per ser una novel.la (nouvelle, roman, tant fa), literatura de ficció, comptat de dabatut, i l'autor és un afamat poeta en la seva primera incursió en aquesta mena de text, la disparitat d'opinions pot donar-se per assegurada: hi haurà qui, lector experimentat de ficcions amb trama, es trobi entrampat i amb una sensació de "pesadesa" davant un estil que pot semblar artificiós i hiperbòlic; d'altra part, el lector acostumat a la poesia pot arribar a sentir-se molest pels fragments d'acció, pels diàlegs casuals o les situacions "prosaiques"; i, entre ambdós extrems, totes les variacions possibles.

Hilari de Cara (Melilla, 1945), especialista en literatura postmoderna i mereixedor, entre d'altres guardons, del Premi Josep Maria Llompart 2007 al millor llibres de poemes en llengua catalana per Absalom (2006), i del Premi Serra d'Or 2009 per Postals de cendra (2007), canvia de registre per escriure la crònica des desencís d'aquella

"... colla de marxistes de saló, d'existencialistes i postexistencialistes torturats que es dedicaven a assetjar dones"

mitjançant la que es podria considerar ficcionalització del fracàs, no tant per inevitable -la inassolibilitat de les aspiracions provoca la decepció: aquesta es la fi de totes les utopies- menys inesperat, el fracàs que insensibilitza pel pur fet de l'exposició constant. I al que un llenguatge poètic atorga, en justa correspondència i amb un alt grau d'encert, aquella pàtina de la mateixa decadència que arrossega els protagonistes, supervivents del via crucis existencial compartit amb la seva generació.

"Va veure les estàtues, àngels erectes, àngels arraulits, àngels victoriosos, àngels caiguts i qualque representació de figures humanes, lluents i pensaroses, totes sumides en un doble sopor, el sopor simbòlic, i el sopor del manierisme d'un modernisme llepat que tibava la seva musculatura sota el sol declinant i pretenia aixecar-se per damunt de la contingència, sota els plateners llustrosos, entre xiprers estòlids que agullaven senderes i caminois amples i plens d'una desolació rectilínia i quasi urbana."

Sense esperança de redempció: aquesta és l'actitud que es despren de les actituds particulars dels personatges principals. Quan els principis tenen encara algun sentit, si no és que són precisament aquests mateixos principis els que l'atorguen, es juga amb la ficció de progrés: d'anti-sistema a socialisme; d'aquest, inevitablement, a comunisme; de comunisme, a anarquisme, a nihilisme, per acabar a res de res. Una vegada oblidats, perquè mai pot considerar-se que se superen, ja no es pot parlar de redempció; si de cas, és lícit buscar substituts, en el paper de claus ardents -el que pugui quedar a la política, a l'amor, al sexe-, en el ben entès que al màxim que es pot aspirar és a endarrerir, ja que no a evitar, la ineluctable caiguda.

Caiguda conscient i amb agreujants: la desilusió, font i llera del desencís, i sense excusa, ja que és aquesta mateixa consciència hipertrofiada per l'ús la que impedeix obviar-la: les epifanías estan condemnades a ser negatives perquè només pot ser feliç que ni sap.

"I un dia, un horabaixa d'aquells que havien anat a Palma tot el dia, i finalment, abans de tornar a casa, a la vila. havia anat al cinema, ara no recordava si amb Biel i Bertran, o Gori, o tots junts amb les cosines de Marc, a mitja pel.lícula va veure, si no de sobte, potser sí d'una manera clara, com una gran evidència que s'obria pas inapel.lablement, amb una claredat resplendent, que allò que estava veient desbordava els límits fins aleshores sòlids i indestructibles del ritual, i esdevenia insuportable, ensopit, dolent. I amb l'esbucament dels límits, gairebé al mateix moment i amb el mateix gest, varen comparèixer d'immediat uns altres límits, ara governats per una mena de discerniment, de discrecionalitat, primerament estètics, d'una manera primària, potser: això no m'agrada; o, en canvi, això altre sí que m'agrada, m'excita, ho tornaria a veure, hauria de prendre nota amb cura d'aquesta situació, d'aquestes paraules, d'aquesta escena; i, cum una allau, a continuació, es varen precipitar les idees rebudes, les idees imperants, la immensa lletjor de la vida grisa, el dol de la vida perduda, de la vida possible, el pes de la viscositat i la misèria, i a l'altre extrem, l'aixopluc de la dignitat i de la bellesa del món, de l'emergència de la singularitat del seu destí, dels seus pares, de la seva família, de les coses obliterades, amagades, negades, del país, i de les seves connexions amb la història i amb tot l'univers."

Fracàs de nou, inevitable perquè quan hi estem instal.lats ens convertim en insensibles.

Tot això, i tot el que transcendeix aquesta ressenya, reduïda per força, explicat amb una riquesa sorprenent de vocabulari, del que la variant balear del català només n'és una petita part, i amb una complexitat gramatical i, sobre tot, sintàctica -adjectivacions arriscades però efectives, com "pits impertinents", "home estret", entre d'altres-, que recorda a voltes el més embolicat Proust, encara que aquest no cerqui comparacions odioses. També, uns retrats de personatges molt concrets i molt encertats:

"Clara Prohens era d'aquestes dones a qui gairebé tot els està permès, i tot allò que fan és clar i esportiu. I així mateix, malgrat tot, o precisament per això, després de gratar la superfície -cosa que s'ha de fer a consciència, perquè en teoria tot està en la més pura epidermis, i la gratada no entra en cap pressupost- tot és extraordinàriament laberíntic des del començament, en si mateix."

En definitiva, Un llac en flames és una de les sorpreses de l'any, un llibre que, tot i precisar unes dosi d'atenció proporcionals a la seva complexitat, paga generosament el temps invertit en la seva lectura. Molt, molt recomanable.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Herta Müller, Premi Nobel de Literatura 2009

Premi especialment emocionant per mi, ja que m'ha fet recordar com m'havia agradat aquesta autora quan fa uns anys vaig anar llegint els llibres seus que es publicaven. Record ja poc detallat: menuda i reconcentrada, expandeix paraula a paraula l'ànsia de llibertat.

Autora romanesa de llengua alemanya, de la que aquí s'han traduit quatre títols: La piel del zorro (Der Fuchs war damals schon der Jäger, 1992) i La bestia del corazón (Herztier, 1994), de moment exhaurits; i només un parell que segueixen a hores d'ara disponibles: el recull de contes En tierras bajas (Niederungen, 1982) i la novel·la El hombre es un gran faisán en el mundo (Der Mensch ist ein großer Fasan auf der Welt, 1986), les dues publicades a Siruela.

L'entorn asfixiant, la degradació de les relacions personals, la misèria de tantes famílies i la desesperança diària a la Romania de Ceaucescu expressats amb una duresa profundament poètica i amb tocs onírics extremadament arrelats a l'experiència personal de l'escriptora.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dijous, 1 d’octubre de 2009

La mort de Bunny Munro

Traducción de Miquel Izquierdo
Traducció de David Fernandez

“Todo el mundo sabe que no saber si te sentirás mejor es a menudo la peor parte de no sentirse bien.”

[Alegato: Cuando alguien, y menos aun si no es un escritor profesional, no tiene nada que decir, debería abstenerse de escribir un libro; y si la presunción o el empuje de su ego no se lo impiden, parecería que alguien que “ha leído” el manuscrito, otro tiempo llamado “editor”, debería hacerle comprender que el artefacto correspondiente no es publicable. Pero éstos de ahora son tiempos en que cualquier individuo alfabetizado que por cualquier causa tiene cierta presencia mediática –la cantidad de ejemplos es apabullante, en todos los medios de comunicación y en todo el mundo civilizado- se ve capaz de pergeñar un texto, y en los que no faltan “editores” a la caza de la última sorpresa literaria que manejan con soltura el tamiz esperando que su “descubrimiento” no se cuele por el instrumento directamente desde el limbo de las expectativas hasta el infierno de sus almacenes de invendidos.]

Vaya esta invectiva anterior para justificar la sospecha con que puede recibirse la noticia de la publicación de un libro como La muerte de Bunny Munro (The Dead of Bunny Munro, 2009) si solamente se conoce al autor de oídas, y la posible renuncia a entrar al trapo con su lectura. Sin embargo, en este caso, esa sensación de fraude se pierde inmediatamente después de haber leído el primer capítulo, apenas seis páginas de una prosa… radiante.

La primera sensación, esa ya positiva, que sorprende al lector justo iniciada la lectura de esta irreverente obra del músico australiano es que se halla ante una colosal gamberrada; y esa es una sensación que persiste a medida que uno va pasando páginas y avanzando, pero sería reducir lastimosamente la lectura si no se intenta ver más allá de un contenido diabólicamente transgresor narrado con un ritmo anfetamínico. Un impresentable y enfermizamente erotómano vendedor a domicilio de productos de belleza, tras provocar el suicidio de su esposa, abandona su hogar y, en compañía de su hijo de nueve años, emprende un camino de degradación, un camino improbable hacia una redención imposible, que avanza inexorable hacia un magnífico final: la reunión de las tres generaciones Munro, un abuelo senil, un padre acabado y un nieto en el que depositar las esperanzas de redención no puede ser más que un guiño macabro.

Fragmento del Capítulo X leído por Nick Cave:


Imposible sustraerse a toda la tradición de literatura transgresora, que se va filtrando en la lectura y evocando imágenes literarias que mezclan al marqués de Sade con Burroughs, por más que Cave reniegue del apóstol de la beat generation:

"Cave bebe de "estilistas de la prosa" como Nabokov o John Updike. Pero en la crudeza, las resacas y la obsesión por el sexo del personaje que ha creado Cave resuenan las historias de Bukowski. Y precisamente uno de sus libros reposa en la biblioteca de Cave.
"Esto no debería estar aquí", responde lanzando el libro al otro lado de la habitación. "Le considero un poeta de mierda. Cada vez que voy de gira, los chicos (del público) se acercan después del concierto y me regalan libros de Bukowski. Vuelvo a casa con una maleta llena", continúa. "Soy partidario de la separación del poeta y su obra. En cambio, él llena las páginas de sus cosas. Encuentro irritante la manera en la que quiere convertir su pobre existencia en algo heroico. Y es horripilantemente sentimental".
Con rabieta contra Charles Bukowski Cave quiere demostrar que su concepción del arte se aleja de lo confesional.
Diario El País, 12-09-2009, Suplemento Babelia.

a Huysmans con McCarty o a Anaïs Nin con Barry Gifford.

Supongo que debe ser fácil, cuando se es un personaje instalado en el campo de lo “alternativo” –oigan alguna de las piezas musicales del autor, tanto suyas como de alguno de los grupos de los que ha formado parte, The Birthday Party, The Bad Seeds o Grinderman-, quedarse en el lugar común de las orillas de la oficialidad, funcionarizar la transgresión por la transgresión, soltar palabrotas en un ambiente de brutalidad, y quedarse tan ancho; no es el caso de Cave, como no lo fue el de su primera novela, Y el asno vio al ángel (And the Ass Saw the Angel, 1989). Al igual que Bunny Monro no es un personaje usual, tampoco esta novela tiene nada que ver con la literatura mediática ni artificialmente rompedora; se trata de una gran novela que, aunque tal vez no apta para todos los públicos, explora, siguiendo el rastro, aunque a distancia, es cierto, de las grandes novelas, el alma y el comportamiento humanos en una situación límite ante la que igual de verosímil es, al menos literariamente, luchar con todas las fuerzas como sucumbir con la tranquilidad más espontánea.

Un artefacto; explosivo, es cierto, pero magnífico, absolutamente recomendable.

Joan Flores. Llibreria La Llopa