Aquesta pàgina web es diu “Els papers de Pickwick” en honor de la primera i molt famosa novel·la de Charles Dickens. No és que en aquest llibre de l’escriptor anglès els quatre membres del club d’aquest nom llegeixin gaire, perquè més aviat viuen aventures d’allò més diverses, cometen entremaliadures molt ingènues i són protagonistes de platxèries amoroses i de plets rocambolescos.

Però és un fet que moltes generacions d’escriptors de tot el món han considerat Els papers pòstums del club Pickwick una de les novel·les més glorioses, amenes i instructives de tota la història de la literatura universal.

Molt poques novel·les haurien pogut donar el seu nom, amb tant de mèrit i d’encert, a una pàgina web que pretén, abans de res, fer feliços els seus lectors amb tota mena d’informacions sobre la literatura dels nostres dies i de sempre.

Jordi Llovet

dilluns, 7 de desembre de 2009

La ribera de las Sirtes

Traducció de José Escué
La ribera de las Sirtes. Julien Graq, Edicions Proa
Traducció de J. M. Sala Valldaura
He tornat a llegir La ribera de les Sirtes (Le Rivage des Syrtes, 1951, Premi Goncourt 1951) de Julien Gracq, i em segueix maravellant.

El jove aristòcrata Aldo, cansant de passar el temps anant de festa en festa amb els amics, decideix fer servir els seus contactes per demanar una destinació que el permeti fer algun servei a l'Estat. Així, és enviat a una guarnició fronterera situada en un recó de món d'Orsenna (una mena de barreja entre Venècia i Nantes) on tot està a l'espera de l'arribada de l'exèrcit enemic, belicós i brutal, que es va demorant i que només dóna mínimes senyals de vida; terrible invasor que no s'acaba de presentar, per desesperació de l'exèrcit rival.

Aldo haurà de conviure amb els tres oficials i el seu capità, Marino, contrapunt i rèplica com a coprotagonista. Tots dos, empesos per la llosa de l'avorriment i el curs estantís dels dies, sempre emboirats, convertiran una possible amistat en una relació d'estreta vigilància mútua.

Novel·la d'atmosfera enganxosa, afixiant, inquietant, com la zona fronterera que travessa: xorca, fúnebre, ruïnosa, devastada per la deixadesa dels habitants, reflex del tedi d'esperar que passi alguna cosa que ja no se sap ben bé què ha de ser.

Sensació d'irrealitat aconseguida pel mestratge de Gracq: ens descriu minuciosament i amb tota mena de detalls el paisatge, els fenòmens sensorials, el clima, la geografia, l'arquitectura de l'entorn però, en canvi, de l'aspecte dels personatges, del seu caràcter i de la seva psicologia no ens en diu directament gairebé res. Unes figures de somni, que es mouen entre el son i la vigília, guiats més per l'instint que per la racionalitat. I això remarca encara més l'intens ambient surreal que batega en tota l'obra.

Lectura que requereix esforç i dedicació, compansats abastament per l'exquisitesa de la prosa i la reflexió metafòrica latent.

Buzzati amb El desert dels Tàrtars (El desert dels Tártars, Empúries, traducció de Mercè Senabre; El desierto de los Tártaros, Gadir Editorial, traducció de Carlos Manzano. Original en italià: Il deserto dei Tartari, 1940), abans; i Coetzee amb Esperant els bàrbars (Esperant els bàrbars, Edicions Proa, traducció de Xavier Rello; Esperando a los bárbaros, Mondadori, traducción de Luis Martínez Victorio. Original en anglès: Waiting for the Barbarians, 1980), després.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

diumenge, 6 de desembre de 2009

Vidas erráticas

Vidas erráticas. Gianni Celati , Periférica
Traducció de Francisco de Julio Carrobles

L'Editorial Periférica presenta un nou volum de la seva recent col.lecció Largo recorrido -la mateixa que va recollir Peru, de Gordon Lish, ressenyat en aquest mateix blog-, Vidas erráticas (Vite de pascolanti, 2006), llibre guanyador del Premi Viareggio, un dels més reconeguts a Itàlia.

Celati, un autor de rellevància en l'escena literària italiana, ha escrit un magnífic llibre de relats. Peces curtes que parlen del record d'èpoques passades i felices d'un narrador de llenguatge directe amb qui el lector estableix, immediatament, una complicitat lliure de tota sospita. L'adolescència i joventut a la Itàlia post-feixista va ser un terreny fèrtil tant per al cinema com per a la literatura; Celati l'aprofita per escriure un llibre que és una molt agradable sorpresa.
Joan Flores. Llibreria La Llopa

divendres, 4 de desembre de 2009

La realitat és bruta



Traducció de Martín Lendínez

No hay bestia tan feroz. Edward Bunker, Sajalín Editores
Traducció de Laura Sales Gutiérrez


Ángeles derrotados. Denis Johnson, Anagrama
Traducció de Benito Gómez Ibáñez

Per pura coincidència temporal de publicació, he llegit de manera consecutiva tres obres escrites als anys seixanta-setanta que tenen en comú la violència, les adiccions, els personatges derrotats, autors americans autodidactes més o menys coetanis i que m'han entusiasmat.

Bons propòsits que acaben en l'assumpció de la condició de marginat i delinqüent; brins de readreçament truncats per la mala astrugança; ambients bruts, enganxosos; ànsies i descontrols; recursos sexuals com a únic apaivagament; certa esperança agafada amb pinces d'estimar; llenguatge arrepapat al terra en el que es mou. Podria seguir posant punts i comes, però només vull indicar per què m'han commogut tantíssim aquestes històries de vides devastades, l'explicació sencera està dins les obres en qüestió!

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dijous, 3 de desembre de 2009

Un llibreter d'ofici


Pere Rodeja Ponsati, ànima de la Llibreria Geli de Girona

Abans d'ahir, 2 de desembre, quan li faltaven pocs dies per fer 78 anys, va morir en Pere Rodeja, llibreter de la Llibreria Geli de Girona.

Fa més de tres anys, els Amics del Museu d’Art que, entre moltes coses, organitzen les sis hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer: volien dedicar les sis hores a “Els llibreters”. Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d’"Els llibreters", la persona que ens representava i que era la figura idònia del llibreter era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters.

Aquella nit diversos llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de soledad on Garcia Marquez parla del “librero catalán”. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, “el librero catalán”, l’home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins el seu darrer dia.

El Pere, sense moure's de la la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. El Pere era una persona intel·ligent, culte, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic que el feia una persona entranyable.

El seu ofici de llibreter, ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l’hem conegut i per les noves generacions.

Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22

dimecres, 2 de desembre de 2009

El hombre vigilado

Introducció de Tzvetan Todorov, traducció de Noemí Sobregués
Testimoni atrevit, sense disimuls ni falses justificacions, de com pot viure una persona "normal" amb poques inquietuts polítiques i amb moltes ganes d'aprendre i dedicar-se a la direcció cinematogràfica sota el règim comunista. Entre Bulgària i Alemanya, Branev intenta fer la seva vida, però s'adona de com pot incidir en la vida d'altres persones un mínim gest seu. Prendre'n consciència i evitar malbaratar la vida dels que l'envolten serà la seva obsessió, la llosa que condiciona el seu dia a dia, tan vigilat que -sense que ell en sàpiga res- acabarà omplint centenars de pàgines dels expedients de la seguretat de l'Estat; precisament, el subtítol del llibre és "Recuerdos a partir de expedientes de la policía secreta".
Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dilluns, 30 de novembre de 2009

Lenz

Traducció de Jordi Ibáñez Fanés

Cel.lebro l'edició del Lenz (Lenz, 1835) de Georg Büchner, que acaba de publicar l'editorial Adesiara. Edició especialment engrescadora pel fet de comptar amb el text original alemany al costat del text en català. Tot és el llenguatge i, si no, la bogeria, amb el pas previ per l'avorriment. Això és el que entec a l'acabar la lectura d'aquesta cinquentena de pàgines.

Jordi Ibáñez Fanés n'ha fet la traducció, gràcies! Els millors auguris a Adesiara per la seva tasca valenta, original, decidida, tan sèria que no ha de perdre mai la ironia, seductor mestratge dels clàssics.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

divendres, 20 de novembre de 2009

Els jugadors de whist


Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ja té una llarga experiència en el món de les lletres. El 1990 va publicar el seu primer llibre Cercles d’infinites combinacions (Empúries, descatalogat) i fins a Els jugadors de whist ha conreat l’assaig, la crítica, la novel·la, contes... Aquesta experiència i les llargues hores de lectura l’han conduït durant una llarga temporada a escriure aquesta novel·la plena de vida, d’experiència i, sobretot, de bona escriptura. El mateix Vicenç reconeix que a “Els jugadors...” hi ha abocat tot el que podia i volia dir sobre un món, un temps i una ciutat, Figueres, que coneix molt bé. De fet es el món en que ha viscut i on s’ha format.
Els jugadors de whist és una novel·la que aplega diferents gèneres: el dietari, la biografia, la crònica, el pensament i la divulgació. Evocació dels primers anys de joventut; les primeres amistats, el paisatge dels primers anys de vida i que mai t’abandonen; els primers amors i els primers desamors; el món dels “rebels sense causa”; l’arribada al món dels adults amb totes les seves conseqüències: el treball, el matrimoni, els fills, les separacions...
Vicenç reivindica una ciutat, Figueres, com a decorat de la seva història. Hi ho fa com si fos Brooklyn, Manhattan, el Raval o Montmartre. És la història d’una generació, que utilitzant l’argot cinematogràfic (cosa que ell fa contínuament a la novel·la per descriure una situació o un personatge), anomena de “La Guerra de les Galaxias”. Però, també es vàlida per a qualsevol generació, entre d'altres coses perquè entre unes i altres només hi ha algunes variacions puntuals.

Les referències, les recomanacions tant literàries com cinematogràfiques, són per tenir en compte. També el gran coneixement que desborda en Vicenç sobre les noves tecnologies de la comunicació.

Vicenç Pagès ha escrit un cocktail molt ben combinat que es fa llegir. Possiblement, hi ha abocat massa de tot, però com diu ell, “he quedat sec”. Ho ha deixat anar tot. Ara es cosa nostra, del lector, saber païr bé tot el que, magistralment, ens explica i escriu. De moment, tant crítica com públic l’està acollint molt bé i serà, sens dubte, una novel·la que calarà dins el panorama narratiu català.

Per acabar, transcriuré un paràgraf del llibre:
“Quantes pel·lícules hem vist que culminen amb una grua oferint una visió des de les altures que ens allunya dels personatges fins que desapareixen, absorbits per l’entorn?”(...) “ara sí, la càmera es desplaça a poc a poc cap amunt, cap els núvols, i la cançó s’acaba en aquest moment perquè ha arribat la FI”.
Guillem Terribas. Llibreria 22

dimecres, 18 de novembre de 2009

Mis premios

Traducción de de Miguel Sáenz

Pertenecer a la legión –pues nuestro número es ingente, y nuestro nombre legión- de rendidos admiradores de Thomas Bernhard tiene una recompensa, aunque de carácter estrictamente privado y de sutil materialización, incalculable: el genial cascarrabias austríaco nunca decepciona a sus incondicionales.

“La ministra roncaba, aunque muy suavemente, roncaba, roncaba con el suave ronquido de los ministros, conocido en el mundo entero”.

En conjunto, la obra de Thomas Bernhard pasa por obsesiva y pesimista, es notoria y sobradamente conocida su seriedad, y su carácter agrio hasta la mala educación ha trascendido otras de las muchas cualidades que poseen tanto su prosa como sus obras teatrales, y también su poesía. Mis premios (Meine Preise, 2009) es una recopilación de artículos breves –breves en su extensión pero, como siempre, amplios en su mala leche- que escribió el autor relatando la concesión de algunos premios a su labor; es Bernhard puro en un contexto literario que no cultivó con asiduidad, el de los relatos cortos, cuya característica más notable es un agudo sentido del humor, a ratos rayano, como siempre en el austríaco, del más crudo cinismo. Así, la devolución de un traje que había comprado para recibir un premio, y que resulta que le quedaba estrecho, le hace exclamar:

“Quien compre el traje que acabo de devolver no sabrá que ha estado ya en la entrega del Premio Grillparzer de la Academia de Ciencias de Viena.”

El recuerdo de un colega de baraja le hace reflexionar sobre el paso del tiempo:

“… el expolicía Immervoll… venía a diario a mi cuarto para jugar conmigo a las veintiuna, él ganaba y yo perdía, durante semanas ganó él y yo perdí, hasta que él se murió y yo no.”

La refractariedad de la pompa y el boato de la alta sociedad austríaca tampoco sale indemne:

“Corría peligro de asfixiarme en la atmósfera de aquella sala. Todo estaba lleno de sudor y dignidad.”

Un traje estrecho que echa a perder una ceremonia; el kilométrico nombre de un premio que procura dar por el título correcto entero; el que le permite adquirir una neblinosa ruina perdida en un impenetrable bosque; el que recoge para comprar inmediatamente un Triumph Herald

“… ahora tenía que ir precisamente a ese Ministerio y dejar que precisamente aquella gente a la que detestaba profundamente me colgara un premio que detestaba”;

el portazo de un Ministro ante su mala educación; el que usa para cambiar las contraventanas de su casa

“El ser humano debe aceptar el dinero siempre que se le ofrece sin titubear nunca por el cómo y el de dónde, todas esas consideraciones no eran siempre más que pura hipocresía”;

la reflexión, incluso, de que lo mejor es no dejarse homenajear. Incluso un premio al aprendiz de comercio Bernhard y un discurso que no tuvo lugar…

“No debemos desahogarnos siempre con nuestros grandes ni imputarles con toda vehemencia y griterío nuestra miserable existencia y desamparo”.

Completan el volumen los discursos pronunciados por Bernhard en las ceremonias de entrega. Se trata de piezas cortas, concisas, concluyentes, que dan una idea presumiblemente fiel del Bernhard más próximo, más humano, aunque éste no esté, realmente, tan lejos de los obsesivos protagonistas a los que nos tienen acostumbrados sus obras.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dilluns, 16 de novembre de 2009

Amor de Artur

Amor de Artur. X. L. Méndez Ferrín, Impedimenta
Traducción de Moncha Fuentes y Xavier R. Baixeras
Introducción de Constantino Bértolo

A las 15:33 horas de una sombría y fresca tarde de noviembre me senté en mi sillón favorito, aquejado de un ataque súbito de hedonismo, armado con un estupendo Esplédido de Cohiba, cenicero, tetera con Earl Grey a discreción y una razonable copa de Señor Lustau 1940, con la intención de echarle un vistazo a un libro que no conocía de un autor de quien sólo me sonaba el nombre. A las 19:37 horas, sin haberme levantado ni siquiera para satisfacer ninguna de las necesidades básicas, la copa de brandy intacta, cierro Amor de Artur (Amor de Artur, 1982) con la sensación de que durante esas cuatro horas y pocos minutos o bien he sufrido alguna clase de rara autohipnosis involuntaria, y lo de "sufrir" es literal, o bien he sido abducido por alguna inteligencia, porque algo de inteligencia debe dársele por supuesta, extraterrestre.

Amor de Artur es, para este lector, un descubrimiento sorprendente; uno se vanagloria, al menos en la intimidad, de ser un tipo leído, vamos, con eso que se llama, pomposamente y alzando con suficiencia una ceja, "cierto bagage", y se considera a salvo de sorpresas; al fin y al cabo, si algo es bueno, realmente bueno, o se parece mucho a algún libro que ya se ha leído -en cuyo caso uno, haciendo gala de una falta absoluta de modestia, encuentra en su memoria la referencia y, con suficiencia, exclama: "Oh, eso no es más que un plagio de... (póngase aquí el nombre de algún clásico o del último transgresor, igual da)"- o ya se conoce -"¿Cómo? ¿Ahora has descubierto a... (lo mismo que en el paréntesis anterior); uff, hace años que lo leí"-. Pues bien: de ahora en adelante, jamás volveré a tener la pretensión de que ya he leído todo lo que vale la pena y de que para disfrutar leyendo tengo que limitarme a releer.

Amor de Artur es un libro que contiene cuatro narraciones cortas cuya lectura estimula esa parte recóndita del cerebro donde se supone que se halla el placer. Son cuatro relatos, a cuál más sorprendente, escritos desde una maestría en el estilo que parecía extinguida con el último clásico, enmarcados en tiempos distintos y con protagonistas sin relación entre ellos, al menos a primera vista, pero que tienen en común un tiempo de referencia y una tierra mítica, un espacio literario -uno no puede dejar de pensar en La Tierra Media de Tolkien o el Terramar de Le Guin, aunque la temática de Amor de Artur transcienda la fantasía- poblado de historias que conocemos sólo en parte y de la boca de personajes insólitos que arrastran al lector por los caminos que llevan a la buena literatura.

Hagan como yo: búsquense cuatro horas, acomódense y sumérjanse en la lectura de Amor de Artur; de hecho, este reseñista está terminando con prisas esta recomendación para volver a Tagen Ata; ya sé que no podemos bañarnos dos veces en el mismo río, pero ahora mismo sí que me apetece, al menos, dejar un buen rato mis pies en remojo en el tranquilo remanso de la corriente que me ha descubierto Méndez Ferrín. Y les aseguro que no será el último rato que pase en su compañía.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dijous, 5 de novembre de 2009

Babbitt

Traducció de José Manuel Àlvarez

Tots els colors del gris: la vida gris d'un americà gris en una ciutat gris del gris principi del gris segle XX a la grisa societat d'uns grisos Estats Units d'Amèrica; tot explicat amb la saviesa literària d'un dels millors cronistes de l'Amèrica d'entreguerres, no per res Premi Nobel de Literatura -del grup dels Nobel merescuts- de l'any 1920 i primer escriptor nordamericà guardonat.
Babbitt (Babbitt, 1922) és una novel.la imprescindible; literàriament, per la seva contrastada qualitat, però també perquè és d'aquells escrits que ajuden a entendre per què les, o algunes, coses han acabat esdevenint exactament com són. Quatre-centes cinquanta pàgines en les que sembla que no passi res d'extraordinari, quan el que la fa una novel.la extraordinària és precisament aquesta mancança de tensió.
Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 3 de novembre de 2009

Manual del contorsionista


Una proposta brillant i original d'un autor d'aquells que debuten amb una agradable sorpresa literària, i no només perquè Chuck Palahniuk i Irvine Welsh ho diguin... o també. El temps narratiu del Manual del contorsionista (The Contortionist's Handbook, 2002) transcorre en el lapse en que un psicòleg entrevista al protagonista, sospitós d'intent de suïcidi, amb l'encàrrec de redactar un informe d'evaluació que servirà per decidir si ha de ser internat en un psiquiàtric o posat en llibertat; la conversa desvetlla, a través d'una sèrie de flashback provocats per les preguntas de l'evaluador, la verdadera història d'un protagonista estupendo que parla en una obsessiva primera persona del seu turbulent i difòs passat.

Aquest Manual del contorsionista és un llibre curiós pel que té d'inusual, però davant del qual és difícil escapolir-se de l'interés creixent a mesura que es va avançant en la seva lectura. Es difícil especular al voltant de si es convertirà en un text de culte o no, però el seu estil, que recorda no tan sols Palahniuk, si no també Vonnegut i potser fins i tot D. F. Wallace, el fan molt recomanable als lectors empatxats de novela negra nòrdica.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

diumenge, 1 de novembre de 2009

El caballo amarillo

Traducció i pròleg de James y Marian Womack

Memòries del dandi-terrorista, que tot explicant les seves trifulques amb la preparació d'atemptats i la conspiració, així com l'arrebatament de desitjos romàntics, esdevenen una mena de confrontació entre dues maneres d'entendre la mística russa: la figura de Crist i certs personatges de Dostoievski.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

divendres, 30 d’octubre de 2009

Perú


Capaç de descobrir les joies de la literatura americana, ara l'editor passat a autor ens en dona una mostra exquisida al relatar-nos a Perú (Peru, 1986) el monòleg de qui, ara ja pare exemplar, va matar un company de jocs quan tenia sis anys. A batzegades, va penetrant el sentit d'aquell fet: els veïns, la calor, les joguines, la família. Fins arribar al dia d'avui en que el seu fill arriba d'uns campamens. Un programa de la tele li farà enllaçar aquest preparar la moxilla del seu fill amb aquell dia de la seva infantesa en que, dit ras i curt, va cometre un assassinat.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dimecres, 28 d’octubre de 2009

XXIX Premi de novel.la curta Justa Manuel Casero


La Llibreria 22 de Girona convoca i organitza el XXIX Premi de Novel.la Curta Just Maria Casero; al voltant de la concessió organitza una sèrie d'actes de caire literari amb lectures, recitals de poesia i projecció de pel.lícules.
Guillem Terribas. Llibreria 22

Aire nuestro


Deliris rockers, contes radiofònics, imaginació voraç, frases punxants, recursos poc convencionals, formació esmicolada, relacions molt humanes i quantioses ganes de jugar amb la innovació literària. Un grapat d'històries més aviat generacionals convertides en la programació d'una ultramoderna cadena de ràdio. Pot semblar un entreteniment, però darrera del qual jo diria que hi ha una feina brillant.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dilluns, 26 d’octubre de 2009

El vigilant i les coses


Ens trobem dins el cap d'un vell vigilant d'una fàbrica, en una ciutat i un temps descrits però no precisats; i amb un català deliciós i acuradíssim i orgullós com mai. Conflictes socials però també -i sobretot-repàs inquiet de les visicituts, més mentals que físiques, del vell empleat amb el seu entorn.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

divendres, 23 d’octubre de 2009

Un hombre que duerme

Un hombre que duerme. Georges Perec, Impedimenta
Traducción de Mercedes Cebrián
Empezar a leer un libro de Georges Perec tiene algo de inmersión; en las gélidas aguas de fondo invisible de un lago glaciar, rodeado de amenazantes cumbres nevadas, de El secuestro (La Disparition, 1969); en las cálidas aguas de un tibio mar sin límites, cuyas olas amables mecen al lector haciéndole perder la noción del tiempo de La vida, instrucciones de uso (La Vie mode d'emploi, 1978); o, como en el caso de este Un hombre que duerme (Un homme qui dort, 1967), un dejarse absorber por el ineluctable abrazo de las arenas movedizas de fondo incierto.

"Te sientes poco hecho para vivir, para actuar, para hacer cosas; no quieres más que durar, no quieres más que la espera y el olvido".

Narrador interpelativo que se mueve entre la distancia de quien da órdenes y el desequilibrio de quien se habla a sí mismo en segunda persona para obligarse a hacer aquello que no le apetece o para poner tierra de por medio, para huir de un impreciso alguien en quien no quiere reconocerse.

La transgresión de Perec, sea a nivel formal o de contenido, siempre tiene algo de jocoso, de sutilmente irónico: a uno no le cuesta imaginarse una mezcla de la irreverencia de los Monty Python y el barroquismo exagerado de Jeunet y Caro. Un hombre que duerme, en cambio, está imbuido de una tristeza amarga, de una silenciosa soledad cuyo eco resuena en las paredes de la minúscula buhardilla donde el innominado protagonista encierra su renuncia: es, sin duda, el libro más triste de Perec, el más desesperanzado, el más oscuro:

"Pero la luz no es jamás plena en la buhardilla de la Rue Saint-Honoré".

Es esa misma oscuridad, la que envuelve al protagonista, figuradamente, en la opacidad de su condición anímica, y en la realidad, pues así de oscuro es también el ámbito del sueño y de los ensueños, la que puede hacer dudar al lector, hacerle desaparecer en las orillas del camino y extraviarle por los vericuetos de su prosa; es conveniente, casi siempre, ideal, quiero decir, no prolongar la lectura de un libro de estas características en más sesiones que las que la prudencia y la disponibilidad de tiempo permitan, pero en este caso, y uno tiene la sensación que siempre, tratándose de Perec, la lectura más productiva es la que tiene lugar en una sola sesión.

¿Puede el hombre escapar a su destino? Ese infinito empezar de nuevo, ¿lleva, en definitiva a alguna parte? ¿No acaba siendo indiferente lo que hagamos con nuestra vida? Preguntas retóricas cuya imposibilidad de respuesta firme no anula su formulación... La soledad no es un remedio, pero lo que sí puede ser es una forma llevadera de soportar la gran farsa: soledad existencial, consistente no sólo en la evitación sino también en la negación del contacto, convertirse en un eremita en pleno Marais y también en el pueblo antaño fantasma recuperado para las hordas de turistas, donde el tiempo transcurre más lentamente pero sigue transcurriendo, día tras día, hacia un ilusorio final,

"Volver a empezar de nuevo, una y otra vez, este dulce terror que insiste en regir cada día, cada hora de tu ínfima existencia",

que no es más que un espejismo; nada empieza ni nada acaba, todo es circular, repitiéndose hasta el infinito, el perro que ladraba ayer es el mismo que ladra hoy, y los carteles de eventos pasados siguen anunciándolos.

"Tu buhardilla es la más bella de las islas desiertas, y París es un desierto que nadie ha atravesado nunca".

Desaparecer, borrarse, "olvidarte de esperar", desandar lo andado hasta que todo esté vacío, sin contenido, para posteriormente vaciarse de la propia existencia, limitarse a ser, abandonar el juego, hacerse invisible, olvidar.

"Solamente te importa que el tiempo pase y que nada te alcance".

Hacerse transparente, pues no se trata de dejar de existir para ti mismo sino de ausentar tu presencia, que los ojos del mundo pasen a través de ti sin percibirte, que no desvíes ni un grado los rayos de luz, que te atraviesen sin modificarse, y que el hirviente ruido disminuya y desaparezca como acaba evaporándose esa gota de lluvia lanzada por la nube antes de alcanzar el suelo.

"La indiferencia no tiene ni principio ni fin: es un estado inmutable, un peso, una inercia que nadie lograría hacer tambalearse."

O la disolución: las moléculas perdiendo su configuración para pasar a formar parte de otro todo, apenas modificado por su aportación, pero persistiendo, siempre persistiendo.

"El tiempo, que vela todo, ha dado la solución, a tu pesar. El tiempo, que conoce la respuesta, ha seguido transcurriendo."

Leer a Perec sigue siendo un placer inmenso, un regalo a los lectores que, en este caso, Impedimenta nos renueva, después del acierto en publicar Lo infraordinario, en una cuidadísima edición. Mención especial para la traducción de Mercedes Cebrián y su grupo de asesores -es un detalle magnífico hacia su excelente trabajo el hecho de que sea la propia traductora quien les agradezca, mediante su enumeración en la página de créditos, su ayuda-; traducir Perec no es fácil, pero hacerlo bien es excepcional.


Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Un llac en flames

"Gori Desclot, arraulit contra una paret de l'habitació, pensava que hi ha qualque cosa incòmoda en una orgia, s'evidencia amb qualsevol silenci, pausa, canvi o amb l'atzar de la fisiologia. Potser ineluctablement s'estableixen relacions de competència i de revenja, a estones els papers ancestrals del llop líder, de la famella poderosa, del paper de la mantis religiosa; a estones semblaria que hi ha vençuts que paren el coll per implorar clemència. També hi ha quelcom d'avorrit, d'estèril, potser relacionat amb les ombres fosques de la culpa, amb la incapacitat per al gaudi pur, intemporal,intranscendent i banal, lligat a l'ombra de la transcendència i del sentit, a una dificultat de prescindir de la consciència, d'instal.lar-se més enllà de tot sentit fort, i ser capaços de construir sense ombres, d'entrar en el pur terreny del plaer, en el plaer pel plaer."

És força freqüent que un llibre excepcional provoqui, als lectors, certa sensació d'estranyesa; si el llibre passa per ser una novel.la (nouvelle, roman, tant fa), literatura de ficció, comptat de dabatut, i l'autor és un afamat poeta en la seva primera incursió en aquesta mena de text, la disparitat d'opinions pot donar-se per assegurada: hi haurà qui, lector experimentat de ficcions amb trama, es trobi entrampat i amb una sensació de "pesadesa" davant un estil que pot semblar artificiós i hiperbòlic; d'altra part, el lector acostumat a la poesia pot arribar a sentir-se molest pels fragments d'acció, pels diàlegs casuals o les situacions "prosaiques"; i, entre ambdós extrems, totes les variacions possibles.

Hilari de Cara (Melilla, 1945), especialista en literatura postmoderna i mereixedor, entre d'altres guardons, del Premi Josep Maria Llompart 2007 al millor llibres de poemes en llengua catalana per Absalom (2006), i del Premi Serra d'Or 2009 per Postals de cendra (2007), canvia de registre per escriure la crònica des desencís d'aquella

"... colla de marxistes de saló, d'existencialistes i postexistencialistes torturats que es dedicaven a assetjar dones"

mitjançant la que es podria considerar ficcionalització del fracàs, no tant per inevitable -la inassolibilitat de les aspiracions provoca la decepció: aquesta es la fi de totes les utopies- menys inesperat, el fracàs que insensibilitza pel pur fet de l'exposició constant. I al que un llenguatge poètic atorga, en justa correspondència i amb un alt grau d'encert, aquella pàtina de la mateixa decadència que arrossega els protagonistes, supervivents del via crucis existencial compartit amb la seva generació.

"Va veure les estàtues, àngels erectes, àngels arraulits, àngels victoriosos, àngels caiguts i qualque representació de figures humanes, lluents i pensaroses, totes sumides en un doble sopor, el sopor simbòlic, i el sopor del manierisme d'un modernisme llepat que tibava la seva musculatura sota el sol declinant i pretenia aixecar-se per damunt de la contingència, sota els plateners llustrosos, entre xiprers estòlids que agullaven senderes i caminois amples i plens d'una desolació rectilínia i quasi urbana."

Sense esperança de redempció: aquesta és l'actitud que es despren de les actituds particulars dels personatges principals. Quan els principis tenen encara algun sentit, si no és que són precisament aquests mateixos principis els que l'atorguen, es juga amb la ficció de progrés: d'anti-sistema a socialisme; d'aquest, inevitablement, a comunisme; de comunisme, a anarquisme, a nihilisme, per acabar a res de res. Una vegada oblidats, perquè mai pot considerar-se que se superen, ja no es pot parlar de redempció; si de cas, és lícit buscar substituts, en el paper de claus ardents -el que pugui quedar a la política, a l'amor, al sexe-, en el ben entès que al màxim que es pot aspirar és a endarrerir, ja que no a evitar, la ineluctable caiguda.

Caiguda conscient i amb agreujants: la desilusió, font i llera del desencís, i sense excusa, ja que és aquesta mateixa consciència hipertrofiada per l'ús la que impedeix obviar-la: les epifanías estan condemnades a ser negatives perquè només pot ser feliç que ni sap.

"I un dia, un horabaixa d'aquells que havien anat a Palma tot el dia, i finalment, abans de tornar a casa, a la vila. havia anat al cinema, ara no recordava si amb Biel i Bertran, o Gori, o tots junts amb les cosines de Marc, a mitja pel.lícula va veure, si no de sobte, potser sí d'una manera clara, com una gran evidència que s'obria pas inapel.lablement, amb una claredat resplendent, que allò que estava veient desbordava els límits fins aleshores sòlids i indestructibles del ritual, i esdevenia insuportable, ensopit, dolent. I amb l'esbucament dels límits, gairebé al mateix moment i amb el mateix gest, varen comparèixer d'immediat uns altres límits, ara governats per una mena de discerniment, de discrecionalitat, primerament estètics, d'una manera primària, potser: això no m'agrada; o, en canvi, això altre sí que m'agrada, m'excita, ho tornaria a veure, hauria de prendre nota amb cura d'aquesta situació, d'aquestes paraules, d'aquesta escena; i, cum una allau, a continuació, es varen precipitar les idees rebudes, les idees imperants, la immensa lletjor de la vida grisa, el dol de la vida perduda, de la vida possible, el pes de la viscositat i la misèria, i a l'altre extrem, l'aixopluc de la dignitat i de la bellesa del món, de l'emergència de la singularitat del seu destí, dels seus pares, de la seva família, de les coses obliterades, amagades, negades, del país, i de les seves connexions amb la història i amb tot l'univers."

Fracàs de nou, inevitable perquè quan hi estem instal.lats ens convertim en insensibles.

Tot això, i tot el que transcendeix aquesta ressenya, reduïda per força, explicat amb una riquesa sorprenent de vocabulari, del que la variant balear del català només n'és una petita part, i amb una complexitat gramatical i, sobre tot, sintàctica -adjectivacions arriscades però efectives, com "pits impertinents", "home estret", entre d'altres-, que recorda a voltes el més embolicat Proust, encara que aquest no cerqui comparacions odioses. També, uns retrats de personatges molt concrets i molt encertats:

"Clara Prohens era d'aquestes dones a qui gairebé tot els està permès, i tot allò que fan és clar i esportiu. I així mateix, malgrat tot, o precisament per això, després de gratar la superfície -cosa que s'ha de fer a consciència, perquè en teoria tot està en la més pura epidermis, i la gratada no entra en cap pressupost- tot és extraordinàriament laberíntic des del començament, en si mateix."

En definitiva, Un llac en flames és una de les sorpreses de l'any, un llibre que, tot i precisar unes dosi d'atenció proporcionals a la seva complexitat, paga generosament el temps invertit en la seva lectura. Molt, molt recomanable.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Herta Müller, Premi Nobel de Literatura 2009

Premi especialment emocionant per mi, ja que m'ha fet recordar com m'havia agradat aquesta autora quan fa uns anys vaig anar llegint els llibres seus que es publicaven. Record ja poc detallat: menuda i reconcentrada, expandeix paraula a paraula l'ànsia de llibertat.

Autora romanesa de llengua alemanya, de la que aquí s'han traduit quatre títols: La piel del zorro (Der Fuchs war damals schon der Jäger, 1992) i La bestia del corazón (Herztier, 1994), de moment exhaurits; i només un parell que segueixen a hores d'ara disponibles: el recull de contes En tierras bajas (Niederungen, 1982) i la novel·la El hombre es un gran faisán en el mundo (Der Mensch ist ein großer Fasan auf der Welt, 1986), les dues publicades a Siruela.

L'entorn asfixiant, la degradació de les relacions personals, la misèria de tantes famílies i la desesperança diària a la Romania de Ceaucescu expressats amb una duresa profundament poètica i amb tocs onírics extremadament arrelats a l'experiència personal de l'escriptora.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dijous, 1 d’octubre de 2009

La mort de Bunny Munro

Traducción de Miquel Izquierdo
Traducció de David Fernandez

“Todo el mundo sabe que no saber si te sentirás mejor es a menudo la peor parte de no sentirse bien.”

[Alegato: Cuando alguien, y menos aun si no es un escritor profesional, no tiene nada que decir, debería abstenerse de escribir un libro; y si la presunción o el empuje de su ego no se lo impiden, parecería que alguien que “ha leído” el manuscrito, otro tiempo llamado “editor”, debería hacerle comprender que el artefacto correspondiente no es publicable. Pero éstos de ahora son tiempos en que cualquier individuo alfabetizado que por cualquier causa tiene cierta presencia mediática –la cantidad de ejemplos es apabullante, en todos los medios de comunicación y en todo el mundo civilizado- se ve capaz de pergeñar un texto, y en los que no faltan “editores” a la caza de la última sorpresa literaria que manejan con soltura el tamiz esperando que su “descubrimiento” no se cuele por el instrumento directamente desde el limbo de las expectativas hasta el infierno de sus almacenes de invendidos.]

Vaya esta invectiva anterior para justificar la sospecha con que puede recibirse la noticia de la publicación de un libro como La muerte de Bunny Munro (The Dead of Bunny Munro, 2009) si solamente se conoce al autor de oídas, y la posible renuncia a entrar al trapo con su lectura. Sin embargo, en este caso, esa sensación de fraude se pierde inmediatamente después de haber leído el primer capítulo, apenas seis páginas de una prosa… radiante.

La primera sensación, esa ya positiva, que sorprende al lector justo iniciada la lectura de esta irreverente obra del músico australiano es que se halla ante una colosal gamberrada; y esa es una sensación que persiste a medida que uno va pasando páginas y avanzando, pero sería reducir lastimosamente la lectura si no se intenta ver más allá de un contenido diabólicamente transgresor narrado con un ritmo anfetamínico. Un impresentable y enfermizamente erotómano vendedor a domicilio de productos de belleza, tras provocar el suicidio de su esposa, abandona su hogar y, en compañía de su hijo de nueve años, emprende un camino de degradación, un camino improbable hacia una redención imposible, que avanza inexorable hacia un magnífico final: la reunión de las tres generaciones Munro, un abuelo senil, un padre acabado y un nieto en el que depositar las esperanzas de redención no puede ser más que un guiño macabro.

Fragmento del Capítulo X leído por Nick Cave:


Imposible sustraerse a toda la tradición de literatura transgresora, que se va filtrando en la lectura y evocando imágenes literarias que mezclan al marqués de Sade con Burroughs, por más que Cave reniegue del apóstol de la beat generation:

"Cave bebe de "estilistas de la prosa" como Nabokov o John Updike. Pero en la crudeza, las resacas y la obsesión por el sexo del personaje que ha creado Cave resuenan las historias de Bukowski. Y precisamente uno de sus libros reposa en la biblioteca de Cave.
"Esto no debería estar aquí", responde lanzando el libro al otro lado de la habitación. "Le considero un poeta de mierda. Cada vez que voy de gira, los chicos (del público) se acercan después del concierto y me regalan libros de Bukowski. Vuelvo a casa con una maleta llena", continúa. "Soy partidario de la separación del poeta y su obra. En cambio, él llena las páginas de sus cosas. Encuentro irritante la manera en la que quiere convertir su pobre existencia en algo heroico. Y es horripilantemente sentimental".
Con rabieta contra Charles Bukowski Cave quiere demostrar que su concepción del arte se aleja de lo confesional.
Diario El País, 12-09-2009, Suplemento Babelia.

a Huysmans con McCarty o a Anaïs Nin con Barry Gifford.

Supongo que debe ser fácil, cuando se es un personaje instalado en el campo de lo “alternativo” –oigan alguna de las piezas musicales del autor, tanto suyas como de alguno de los grupos de los que ha formado parte, The Birthday Party, The Bad Seeds o Grinderman-, quedarse en el lugar común de las orillas de la oficialidad, funcionarizar la transgresión por la transgresión, soltar palabrotas en un ambiente de brutalidad, y quedarse tan ancho; no es el caso de Cave, como no lo fue el de su primera novela, Y el asno vio al ángel (And the Ass Saw the Angel, 1989). Al igual que Bunny Monro no es un personaje usual, tampoco esta novela tiene nada que ver con la literatura mediática ni artificialmente rompedora; se trata de una gran novela que, aunque tal vez no apta para todos los públicos, explora, siguiendo el rastro, aunque a distancia, es cierto, de las grandes novelas, el alma y el comportamiento humanos en una situación límite ante la que igual de verosímil es, al menos literariamente, luchar con todas las fuerzas como sucumbir con la tranquilidad más espontánea.

Un artefacto; explosivo, es cierto, pero magnífico, absolutamente recomendable.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 29 de setembre de 2009

El inquisitorio


Traducció d'Elisenda Julibert

Dona bò tornar-se a trobar amb un text on brillen els jocs lingüístics, les construccions enginyoses i el sentit del que no sembla tenir cap sentit. Algú pregunta, algú constesta, no sabem ni qui són, ni quins son els fets que justifiquen el que entenem com un interrogatori. Així anem coneixent unes persones, una geografia, una població, uns edificis, unes estances extensament descrits fins l'últim detall. No sabem quin és el cas, ni si tot el que s'expliquen te cap rellevància, però no parem de llegir, de construir els fets amb la nostra lectura, per aprendre la importànica, sempre relativa, de les coses que passen; de les coses que s'escriuen, en aquest cas.

Una informació prou significativa: Pinget era íntim amic de Camus, Beckett i Robbe-Grillet. És d'agrair la tenacitat de l'editorial Marbot per poder proporcionar-nos aquest magnífic artefacte literari.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

diumenge, 27 de setembre de 2009

Empúries, 25 anys fent llibres

Empúries, 25 anys fent llibres

L’Editorial Empúries és d’aquelles editorials que tens la sensació que has tingut sempre a prop teu. A prop, pels molts llibres que han editat de joves i no tant joves autors del país. També, per la manera en que ha estat conduïda. Primer per Xavier Folch, un editor d’aquells dels d’abans, un “gat vell” de l’edició, home de poques paraules, les necessàries, d’una generositat precisa i d’un nivell cultural extraordinari. El seu fill, Ernest Folch, el va seguir; sota el seu guiatge, donant a l’editorial un to més comercial i agressiu. Bernat Puigtobella, va fer una estada curta dirigint la editorial, i va saber combinar bé la formula del Pare i del fill. L’actual editora, la jove Eugènia Broggi, ha demostrat tenir un estil propi, escoltant el pare i el fill, però donant-li un to de modernitat i, de vegades, fins i tot de risc, fent apostes amb joves autors i amb obres de consum. A prop, també, perquè tots ells, com a editors i com a persones, han estat molt assequibles amb els llibreters i a la gent del món de llibre.

Empúries ha conreat i encara ho fa, la narrativa, la poesia l’assaig, la cuina... Ha publicat obres d’autors de fora que ja son història com J. D. Salinger, Daniel Pennac, Jostein Gaarder, H. G. Wells, Roald Dahl; d’èxit com Dan Brown, J. K. Rowling, John Boyne. Autors d’aquí, com Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Màrius Serra, Núria Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, Gemma Lienas, Albert Roig, Lolita Bosch, Enric Casasses, Narcís Comadira, Joan Vinyoli, Miquel Bauçà, ... i tants i tants d’altres.
Llarga vida, doncs, a aquesta jove i gran editorial.
Guillem Terribas. Llibreria 22

dissabte, 26 de setembre de 2009

Ante la pintura

Traducción de Rosa Pilar Blanco
Para los adeptos incondicionales del genial outsider de la literatura suizo, Siruela publica esta recopilación de escritos, cuentos, narraciones y algún que otro poema en versión bilingüe, con el denominador común de referirse a la pintura o al arte en general.
Todos los lectores que se sorprendieron con el minimalismo expresivo de El paseo (Der Spaziergang, 1917) y que siguieron con afán arqueológico la exhumación de los Microgramas I, II y III (Aus dem Bleistiftgebiet), no deberían perderse esta antología de fragmentos en la que Walser hace su personal repaso de la historia de la pintura en el formato breve en el que demostró, a lo largo de una dilatada carrera literaria, aunque insuficiente para sus admiradores, entre los que se cuenta este reseñista, su innegable maestría.

Vídeo: Animación basada en El Paseo: Un último paseo por la nieve

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dijous, 24 de setembre de 2009

Antonio López, un editor per casualitat

Antonio López Lamadrid (1938-2009), un editor per casualitat.

L’Antonio, era un home de negocis. La Beatriz de Moura, una dona de lletres. L’Antonio es dedicava a els negocis familiars. La Beatriz a editars llibres en una editorial “progre”anomenada Tusquets. La combinació de les dues personalitats en va sortir una editorial amb cara i ulls, una editorial de referència: Tusquets Editores, que ara ha cel.lebrat el seus primers 40 anys.

Antonio López era un personatge agradable, simpàtic i, si era necessari, agressiu. Va donar sentit (econòmic) a l’editorial i va ser un bon company d’una gran dona.

Vaig tenir la sort d’estar amb ells en diverses ocasions, per coses de llibres. També, de cinema, a Cannes, per la moguda de Soldados de Salamina. Tant l’Antonio com a la Beatriz me’ls vaig fer amics meus i penso que aquesta amistat era compartida per ells.

El trobarem a faltar, l’Antonio López.

Guillem Terribas. Llibreria 22

dimecres, 23 de setembre de 2009

La filla de l'optimista


Traducció de Josefina Caball

La hija del optimista. Eudora Welty, Impedimenta
Traducción de José C. Vales, introducción de Félix Romeo

Eudora Welty (1909-2001), aparte de una fotógrafa sensacional de la época de la Gran Depresión de los años 30, es un personaje fundamental entre los escritores de los estados del Sur de Estados Unidos del siglo XX. Su narrativa se interesó, en sus primeras obras, en el aspecto más social de la literatura, centrando su atención en personajes marginados y en su relación con una tierra que les condiciona y de la que no pueden desprenderse. Con posterioridad, aun sin abandonar cierto experimentalismo, su narrativa desplazó su centro de gravedad y, con obras como Boda en el delta (Delta wedding, 1946) y, sobretodo, La hija del optimista (The Optimist’s Daughter, 1972), se inscribió en los temas tradicionales de la literatura sureña: las sagas familiares, las relaciones humanas y la nostalgia de un mundo aristocrático en vías de desaparición.

Tal vez sea en La hija del optimista, ganadora del Premio Pulitzer en 1973, donde Welty materializa con más acierto la síntesis de su narrativa: la enfermedad y muerte de un ser querido, un "hijo del Sur" canónico, con las reacciones de una hija recuperada; la relación y en conflicto entre la protagonista y su madrastra a la hora de trasladar e inhumar el cadáver; y el entorno social en el que Laurel desarrolló su infancia, sus relaciones sociales y sus amistades y complicidades, perdido cuando lo abandonó en su dia para casarse e irse a vivir a otra parte, pero que se ha resistido a cambiar. Todo ello narrado con un detalle y una minuciosidad notables.


Muestra del trabajo fotográfico de la autora: The Photography of Eudora Welty

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dilluns, 21 de setembre de 2009

Las biobliotecas de Dédalo

Traducció de Rafael Carpintero, prólogo de Alberto Manguel

Poc més de noranta pàgines dedicades a donar voltes pel laberint que esdevé una biblioteca o la seva possibilitat. Dona la sensació que és una nota introductòria a una obra de més envergadura, però te la gràcia d'apuntar molts aspectes que es plantegen a tots aquells pels que tenir llibres és un estil de vida.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dissabte, 19 de setembre de 2009

El Padre Muerto

Traducción de Catalina Martínez Muñoz

Obra més aviat experimental, carregada de recursos simbòlics on ens trobem una expedició (amb el seus caps i els seus peons) que trasllada la figura d'un Pare poderós i xocant, mort i viu alhora, que ha de ser definitivament enterrat. Les reivindicacions per desfer-se de la seva autoritat, les discusions per encertar la manera de fer-ho, les relacions entre els expedicionaris -fill, parella, successors, súbdits- enfilen aquesta lletania que invoca la inutilitat de la vida.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

divendres, 18 de setembre de 2009

Villa Triste

Villa Triste. Patrick Modiano, Anagrama
Traducción de María Teresa Gallego Urrutia

“Los mejores puntos de referencia son las guerras.”

En una estación termal situada al margen del espacio, por más que se ubique en la frontera franco-suiza, y del tiempo, a pesar de trascurrir la acción en els primeros años sesenta del pasado siglo; retrato de una sociedad que manifiesta su opulencia con maneras de decadencia y para la que el ocio es solamente una forma de acabar con el hastío; una suerte de paréntesis autocongruente y autosuficiente, en el que los individuos devienen personajes representando una pantomima irreal confeccionada con retazos de vidas imposibles, encontramos a Yvonne Jacquet, una actriz novel de futuro profesional indescifrable; al enigmático y excesivo René Meinthe, autodemoniado como Reina Astrid; al inquietante Hendrickx, y a un conjunto de sombras cuyo único papel sea pulular por pensiones folclóricas, salones desvencijados, pasillos solitarios, chalés amenazando ruina y jardines descuidados; incapaces de comprender que sus aspiraciones, cuando no al de lo imposible, pertenecen al dominio del pasado (“éramos livianos, tan livianos…”),
“Lo que nos hace caer más en la cuenta de que ha desaparecido una persona son las contraseñas que existían entre ella y nosotros, que, de pronto, se vuelven inútiles y vacías”,

y que serán evocados unos años después por el hipotético narrador, un joven que hace llamarse conde Víctor Chmara.

“Basta con doce años para que se nos olviden los datos de las personas que han tenido importancia en nuestra vidas.”

Las descripciones de Modiano nunca son exhaustivas ni producen el efecto descriptivo por acumulación. Se diría que toda situación a describir contiene unos elementos esenciales que la conforman, la determinan y le confieren individualidad, y otros elementos que podrían calificarse como accesorios, de relleno, que también aportan información pero que intefieren en el desarrollo de la acción. La maestría de Modiano administrando las descripciones es única: en realidad, los datos que aporta son pocos, pero nunca deja la sensación de que haya escatimado contenido importante: lo esencial ha sido descrito y la comprensión de la situación es total:

“Ella dormía, con la mejilla apoyada en el brazo derecho, estirado. La franja azulada que lanzaba la luna a través de la habitación le iluminaba la comisura de los labios, el cuello, la nalga izquierda y el talón. En la espalda, le formaba algo así como una banda rectilínea. Yo contenía la respiración.”

Y la memoria, como siempre en Modiano, tiene una importancia fundamental en sus textos, sea porque desencadena una resolución insospechada, sea porque constituye el verdadero motor de la acción, o porque puntea la trama con referencias a un pasado que se halla en situación de reposo esperando esa “chispa” que lo encienda:

“Hay seres misteriosos –siempre los mismos- que montan guardia en todas las encrucijadas de nuestras vidas.”

Como en la mayoría de sus obras, el verdadero protagonista de Villa Triste no es otro que el pasado, idealizado por la memoria, pero al que el presente se encarga de poner en su lugar. Se diría que los porpios personajes y la trama son únicamente una excusa para mostrar cómo la memoria y el recuerdo se traicionan mutuamente y cómo jamás podremos recuperar aquello que ehmos vivido en nuestra juventud y que adquirió el carácter de ausente inmediatamente después de haber ocurrido.
Joan Flores. Llibreria La Llopa

dijous, 17 de setembre de 2009

Vacilación

Traducció de David Horacio Colmenares

En un to burleta i descarat, Burgess compon una peculiar novel·la d'espies, on les accions son més desastroses que heroiques, en l'entorn d'una miserable guerra freda però on encara sembla que valgui la pena reivindicar la dignitat de les persones. La pròpia manera caricaturesca en què està escrita l'obra fa encara més encertat el sentit de la narració.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dimarts, 15 de setembre de 2009

L'home de Montaigne


Una excel.lent introducció a una obra cabdal de la filosofia europea i una provocació per a la lectura dels Assaigs de Montaigne, ara que disposem, per fi, de dues magnífiques versions, en català i castellà, gràcies a Proa i El Acantilado.


Joan Flores. Llibreria La Llopa

dissabte, 12 de setembre de 2009

Un año sin DFW

David Foster Wallace. Ithaca, Nueva York, 21-2-1962; Claremont, California, 12-9-2008

Hoy se cumple un año desde que David Foster Wallace apareció ahorcado en el garaje de su casa de California; con su muerte desaparecía una de las voces más influyentes y originales de la literatura norteamericana actual, ensalzado por la crítica más progresista y, a la vez, idolatrado por el fervor de un público entusiasta. Gran parte de su obra ha sido traducida al castellano.
Su literatura ha sido calificada como eminentemente experimental, epítome de una postmodernidad de la que él mismo había renegado con acritud, y con un fuerte carácter adictivo, extremos que quedan justificados en su novela más emblemática, La broma infinita (The Infinite Jest, 1996), un inabarcable torrente narrativo de más de mil páginas que constituye, probablemente, el ejemplo paradigmático de su concepto de la literatura de ficción. Es autor también de los conjuntos de relatos La niña del pelo raro (Girl with Curious Hair, 1898), Entrevistas breves con hombres repulsivos (Brief Interviews with Hideous Men, 1999), y Extinción (Oblivion: Stories, 2004); y de las antologías de relatos, reportajes i entrevistas Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again, 1997) y Hablemos de langostas (Consider the Lobster, 2003).

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dilluns, 7 de setembre de 2009

Los demonios

Traducció de Roberto Bravo de la Varga


Tinc entre les mans un volum de més de 1.600 pàgines, Los demonios, (Die Dämonen. Nach der Chronik des Sektionsrates Geyrenhoff, 1956) que se'ns emporta a la Viena dels anys vint. Convocats a participar d'aquesta xerrameca de cafè -de Cafè vienès-, ens trobem amb un munt de personatges que acompassadament van treient el cap en els seus ambients, de tal manera que anem prenent consciència de com son les seves vides.

Amb un to desenfadat i col.loquial, Doderer ens documenta sobre l'estat de la societat vienesa (europea, podriem dir) de tombant de segle.

Agraim a l'editor la decisió de publicar aquest text tan representatiu d'un món que gràcies a l'esclat de la literatura no ha desaparegut del tot.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dijous, 3 de setembre de 2009

Isidor Cònsul

Un record per Isidor Cònsul, l'edició catalana notarà la seva absència.


Isidor Cònsol i Giribet (Bellpuig, Lleida, 1948), un home de la Catalunya endins, de la terra ferma, que es va dedicar en cos i ànima al món del llibre. Des de la crítica a l’escriptura d’assajos i biografies, i darrerament de les seves vivències personals. També editor. I aquí es allà on va intentar, i algunes vegades ho va aconseguir, oferir als lectors allò que a ell li agradava i en que hi creia, des de promoure les traduccions de l’Alcorà a la Divina Comèdia o els Assaigs de Montaigne al català, en edicions molt acurades i respectables, fins a potenciar i donar conèixer a autors com Jaume Cabré, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Josep Mira, …
Isidor Cònsol creia en el llibre i ,també, en els llibreters. A la que podia anava a promocionar, juntament amb l’autor, els llibres que publicava a les llibreries i allà on calgués. La seva figura alta, apersonada i plena de vida, com li correspon a un home de la terra ferma, que li agrada la natura i caminar enmig d’ella, no ha pogut superar el càncer que fa un any i poc més se li va detectar. Fins els darrers dies, es va mantenir com si res. Encara recordo el darrer Sant Jordi, presentant als llibreters les darreres novetats, explicant com si res el que la seva editorial, Proa, ens oferia. I, també, a principis de juliol a la seu del Grup 62, anant a supervisar els llibres que sortirien per la tardor.
Amb l’Isidor Cònsol durant molt anys ens vam tractar. I ens vam tractar bé.
Descansi en pau.
Guillem Terribas. Llibreria 22

dimarts, 1 de setembre de 2009

Vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Vinyoli

HOMENATGE DE BEGUR A JOAN VINYOLI
25 ANIVERSARI DE LA SEVA MORT
Dissabte 12 de setembre 2009
ALGÚ M’HA CRIDAT
Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com . ames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.
Joan Vinyoli, de "El callat", Cinc poemes davant la mar, 1956.

PROGRAMA
12h. Itinerari poètic Joan Vinyoli per Begur. A càrrec de Cristina Badosa, catedràtica de Literatura Catalana ala Universitat de Perpinyà. Sortida davant l’Ajuntament.
18h. Inauguració del Mirador del poeta Joan Vinyoli (pujant pel carrer Sa Miranda, del cementiri fins a la Plaça Forgas, a l’esquerra, petit mirador amb vistes panoràmiques a l’Empordà).
19h. Taula rodona a l’entorn de Joan Vinyoli al Casino Cultural, amb la participació de:
-Josep-Anton Fernàndez (Professor d’Estudis Catalans a la Universitat Oberta de Catalunya).
-Xavier Folch (Director literari del Grup 62, director de l’Institut Ramon Llull fins al 2007).
-Feliu Formosa (Poeta, traductor, Premi d’Honor de Lletres Catalanes, 2005).
-Josep-Maria Terricabras (Catedràtic de Filosofia a la Universitat de Girona), moderada per Cristina Badosa.
20.30h. Recital poètic Joan Vinyoli al Casino Cultural
Anna Maluquer, rapsoda
Marc Egea, viola de roda
Selecció de poemes de Joan Vinyoli a càrrec de Cristina Badosa.
Ajuntament de Begur - Àrea de Cultura.

divendres, 28 d’agost de 2009

Mal de pedres

Traducció d'Andreu Moreno

Mal de piedras. Milena Agus, Siruela
Traducció de Celia Filipetto

Aquesta petita gran obra ens transporta dels anys d’acabada la segona Guerra Mundial fins els nostres dies. La història d’una dona, explicada per la seva néta, que viu en un poble de Sardenya, a Callet, d'on és l’autora d’aquesta novel·la curta (95 pàgines), escrita amb delicadesa i al mateix temps amb una gran força narrativa. La protagonista està descrita com “era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear”. O l’amor està definit com “ l’amor no es preocupa ni per l’edat ni per res més que no sigui l’amor”.
Una joia de la literatura: petita i delicada.

Guillem Terribas. Llibreria 22

dimecres, 26 d’agost de 2009

Objetos perdidos


Traducció de Cristina Díez Pampliega

Henry Neff és un jove sense ambicions que no te cap pretensió per fer carrera professional ni per conquerir escalafons laborals. Rebutja bones ofertes i es conforma amb la seva feina a l'oficina d'objectes perduts d'una estació de tren. Però sabrà trobar la part més interessant del seu lloc de treball, ple de curiositats i d'incidents estranys. Cada nou dia li ofereix trobades amb persones que perden o deixen oblidades les coses més increïbles. Aquesta feina també el permetrà descobrir les actituts que desperten el compromis humà.
Lamentablement, l'edició està mal cuidada i plena de bunyols.
Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dilluns, 24 d’agost de 2009

Aventuras de Pickwick

Aventuras de Pickwick. Charles Dickens. Editorial Artemisa/Clásica Plus, amb la col·laboració del Gobierno de Canarias
Traducció Benito Pérez Galdós. Il·lustracions de Seymour&Phiz

Als llibreters que formem part del “club” Pickwick ens satisfà moltíssim poder recomanar una vella i al mateix temps nova versió d’aquesta fantàstica i divertida novel·la que va escriure Charles Dickens entre l’any 1836-1837, amb el títol de The Posthumous Papers of the Pickwick Club.

Com tota novel.la clàssica, ha estat traduïda per cada generació de traductors i d'escriptors a totes les llengües cultes. En català, hi ha l'extraordinària traducció de Josep Carner de l’any1931, amb el títol de Charles Dickens, Pickwick (Documents pòstums del Club d'aquest nom), editada per l’editorial Proa, i que dissortadament no està disposable actualment.
José M. Valverde, l’any 1963, en va fer una magnifica i acurada traducció a l’espanyol, que actualment està editada en butxaca per Randon House Moondadori, dins la col·lecció “DeBols!llo Clasicos” amb el títol de Los papeles póstumos del Club Pickwick i que porta un extraordinari pròleg de Jordi Llovet.
Fa poc ha sortit amb una acurada edició, amb tapa dura i amb il·lustracions de l’època, a càrrec d’ Artemisa ediciones, de la versió que en va fer l’any 1868 Benito Pérez Galdos. El final de la introducció que fa Benito Pérez Galdós en el llibre deixa clara la importància d’aquesta obra de Dickens: “La gran belleza de la obra consiste en el caràcter de Mr. Pickwick, en quien contrastan la gravedad de su misión, la entonación pomposa de sus palabras y la importancia y solemnidad que da a los asuntos más triviales, con lo vulgar de su entendimiento y el papel ridículo que se ve obligado a desempeñar algunas veces a causa de su filantropía vehemente, de su benevolencia extraordinaria. Aparece como un sabio, presidente de una sociedad de sabios; pero en realidad es lo que llamamos nosotros un buen señor, un pobre hombre, si bien esto no es enteramente incompatible con la sabiduría”.

Guillem Terribas. Llibreria 22
Ressenya subscrita per tots els llibreters d'Els Papers de Pickwick