Aquesta pàgina web es diu “Els papers de Pickwick” en honor de la primera i molt famosa novel·la de Charles Dickens. No és que en aquest llibre de l’escriptor anglès els quatre membres del club d’aquest nom llegeixin gaire, perquè més aviat viuen aventures d’allò més diverses, cometen entremaliadures molt ingènues i són protagonistes de platxèries amoroses i de plets rocambolescos.

Però és un fet que moltes generacions d’escriptors de tot el món han considerat Els papers pòstums del club Pickwick una de les novel·les més glorioses, amenes i instructives de tota la història de la literatura universal.

Molt poques novel·les haurien pogut donar el seu nom, amb tant de mèrit i d’encert, a una pàgina web que pretén, abans de res, fer feliços els seus lectors amb tota mena d’informacions sobre la literatura dels nostres dies i de sempre.

Jordi Llovet

divendres, 28 d’agost de 2009

Mal de pedres

Traducció d'Andreu Moreno

Mal de piedras. Milena Agus, Siruela
Traducció de Celia Filipetto

Aquesta petita gran obra ens transporta dels anys d’acabada la segona Guerra Mundial fins els nostres dies. La història d’una dona, explicada per la seva néta, que viu en un poble de Sardenya, a Callet, d'on és l’autora d’aquesta novel·la curta (95 pàgines), escrita amb delicadesa i al mateix temps amb una gran força narrativa. La protagonista està descrita com “era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear”. O l’amor està definit com “ l’amor no es preocupa ni per l’edat ni per res més que no sigui l’amor”.
Una joia de la literatura: petita i delicada.

Guillem Terribas. Llibreria 22

dimecres, 26 d’agost de 2009

Objetos perdidos


Traducció de Cristina Díez Pampliega

Henry Neff és un jove sense ambicions que no te cap pretensió per fer carrera professional ni per conquerir escalafons laborals. Rebutja bones ofertes i es conforma amb la seva feina a l'oficina d'objectes perduts d'una estació de tren. Però sabrà trobar la part més interessant del seu lloc de treball, ple de curiositats i d'incidents estranys. Cada nou dia li ofereix trobades amb persones que perden o deixen oblidades les coses més increïbles. Aquesta feina també el permetrà descobrir les actituts que desperten el compromis humà.
Lamentablement, l'edició està mal cuidada i plena de bunyols.
Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dilluns, 24 d’agost de 2009

Aventuras de Pickwick

Aventuras de Pickwick. Charles Dickens. Editorial Artemisa/Clásica Plus, amb la col·laboració del Gobierno de Canarias
Traducció Benito Pérez Galdós. Il·lustracions de Seymour&Phiz

Als llibreters que formem part del “club” Pickwick ens satisfà moltíssim poder recomanar una vella i al mateix temps nova versió d’aquesta fantàstica i divertida novel·la que va escriure Charles Dickens entre l’any 1836-1837, amb el títol de The Posthumous Papers of the Pickwick Club.

Com tota novel.la clàssica, ha estat traduïda per cada generació de traductors i d'escriptors a totes les llengües cultes. En català, hi ha l'extraordinària traducció de Josep Carner de l’any1931, amb el títol de Charles Dickens, Pickwick (Documents pòstums del Club d'aquest nom), editada per l’editorial Proa, i que dissortadament no està disposable actualment.
José M. Valverde, l’any 1963, en va fer una magnifica i acurada traducció a l’espanyol, que actualment està editada en butxaca per Randon House Moondadori, dins la col·lecció “DeBols!llo Clasicos” amb el títol de Los papeles póstumos del Club Pickwick i que porta un extraordinari pròleg de Jordi Llovet.
Fa poc ha sortit amb una acurada edició, amb tapa dura i amb il·lustracions de l’època, a càrrec d’ Artemisa ediciones, de la versió que en va fer l’any 1868 Benito Pérez Galdos. El final de la introducció que fa Benito Pérez Galdós en el llibre deixa clara la importància d’aquesta obra de Dickens: “La gran belleza de la obra consiste en el caràcter de Mr. Pickwick, en quien contrastan la gravedad de su misión, la entonación pomposa de sus palabras y la importancia y solemnidad que da a los asuntos más triviales, con lo vulgar de su entendimiento y el papel ridículo que se ve obligado a desempeñar algunas veces a causa de su filantropía vehemente, de su benevolencia extraordinaria. Aparece como un sabio, presidente de una sociedad de sabios; pero en realidad es lo que llamamos nosotros un buen señor, un pobre hombre, si bien esto no es enteramente incompatible con la sabiduría”.

Guillem Terribas. Llibreria 22
Ressenya subscrita per tots els llibreters d'Els Papers de Pickwick

dissabte, 22 d’agost de 2009

Premi Nacional de Cultura 2009

Premi Nacional de Cultura 2009

Celebrar que encara hi hagi persones disposades a dedicar la vida a l'estudi i a la investigació. En aquest cas, a l'estudi -amb totes les lletres- d'Homer i la Ilíada. I també agraïr a l'editorial que tiri endavant aquest projecte.
Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dijous, 20 d’agost de 2009

El paseante de las dos orillas

El paseante de las dos orillas. Guillaume Apollinaire, El Olivo Azul
Traducción de Elena Fons y Jerôme Gauchet.
Epílogo de J. Ignacio Velázquez
“El hombre no se separa de nada sin pesar, y ni siquiera de los lugares, las cosas y las personas que lo hicieron de lo más infeliz, se aparta sin dolor”.

Aunque Guillaume Apollinaire haya pasado a la historia de la literatura por dos libros de poemas, Alcoholes (Alcools, 1913) y Caligramas (Calligrammes, 1918), caracterizados por un discurso poético fragmentario y la búsqueda de experimentos formales extremos, es autor también de un reconocido drama que prefigura el surrealismo, Las tetas de Tiserias (Les mamelles de Tirésias, 1917) y de una exigua pero potente obra en prosa de la cual este El paseante de las dos orillas (Le flâneur des deux rives, editada póstumamente) es a la vez digno representante y el texto más especial.

Si le concedemos crédito a Saint-Réal y a su célebre definición de novela, “c’est un miroir qu’on promène le long du chemin”, este librito de extensión casi anecdótica pero de profundo contenido debería considerarse un paradigma. Y si no un espejo, sí que lo que seguro que lleva Apollinaire en sus paseos a ambos lados del Sena es el espíritu de un paisajista que no se limita a retratar una situación estática que existe independientemente del retratista sino que éste interactúa, y casi se diría que forma parte, con los elementos del cuadro que está pintando.

Otro concepto fundamental para transitar por el texto es el de la flânerie, vocablo francés que se resiste a la traducción, y que alude a una especie de paseo despreocupado en el recorrido pero atento en su recorrido. Se trata de un concepto con un nivel de especificidad notable pues va inseparablemente unido a la ciudad de París: flâner a través de las calles, pero en el caso de Apollinaire también a través de paisajes interiorizados a los que su presencia impone un carácter difinitivo,

“Voy lo menos posible a las grandes bibliotecas, me gusta más pasear por los muelles, esa deliciosa biblioteca pública.”

y personajes insólitos, algunos de ellos desconocidos precursores de las vanguardias artísticas del siglo XX; se puede pasear por las calles de cualquier ciudad, pero flâner sólo puede hacerse por París. Rabelais, allá por el siglo XVI, ya “flaneaba” por la capital de Francia, actividad que fue seguida y reportada por algunos de los escritores parisinos emblemáticos, pero que queda “fijada” por el estudio tal vez más serio y detallado, el ingente Libro de los pasajes de Walter Benjamin.

En tiempos de Apollinaire París había sufrido ya la transformación urbanística que, inaugurada por el barón Haussmann, había cambiado la faz de la ciudad y podría haber puesto en un aprieto a los amantes del paseo sin objetivo concreto, que, sin embargo, no debe confundirse con el vagabundeo, si no fuese porque, en realidad, flâner no es tanto un modo de recorrer el espacio como una actitud mental consistente en abrir los sentidos y la conciencia para embeberse de los lugares y las personas que en lugar de encontrarse sin intención acaban constituyendo verdaderos hitos de un recorrido que, de ahí su carácter único, jamás podrá repetirse.

Materialización de lo efímero, pues: pespunteo del paseo supuestamente no planeado mediante el recurso de detenerse en una determinada esquina, en el restaurante de un cocinero-poeta o en el recuerdo hecho materia de aquellos desconocidos que ya han desaparecido.
Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 18 d’agost de 2009

Boris Vian, 50 anys de la seva mort

Boris Vian nasqué el 10 de març de 1920, a l’entorn d’una família benestant de Ville d’Avray (França) molt a prop de Versalles. La seva mare era pianista i el seu pare rendista i molt lletraferit. Va ser un infant malaltís, amb problemes coronaris que el van acompanyar durant la seva curta vida. Degut al seu estat delicat, va fer els primers estudis a casa seva i després va anar a l’institut a Versalles i més tard a Paris. Tot i el seu delicat estat de salut, va participar a la vida bohèmia de Paris, sobretot en ambients literaris. Va ser trompetista, crític de jazz, actor, cantant de cabaret, compositor i productor.

L’any 1941 es va casar amb Michelle Liglisi, que li va fer el salt amb el seu amic Jean Paul Sartre. L’any 1952 es va divorciar per casar-se dos anys més tard amb l’actriu i ballarina Úrsula Kubler. Van tenir dos fills, Patrick i Caroline.

La seva primera novel·la la va escriure l’any 1943 amb el títol de Vercoquin y el plancton (Vercoquin et le Plancton) que no es va publicar fins l’any 1946. Moltes de les seves novel·les, inicialment les va publicar amb el pseudònim de Vernon Sullivan: Escupiré sobre vuestras tumbas (J'irai cracher sur vos tombes, 1946), va rebre en el seu moment un forta censura per “anar contra la moral i els bons costums”. Més tard va publicar La espuma de los días (L'écume des jours, 1947), Ellas no se dan cuenta (Elles se rendent pas compte, 1948), La hierba roja (L'herbe rouge, 1950). A part de novel·les, Borin Vian, també va escriure relats com El lobo hombre (Le Loup-Garou, 1970); teatre, Forjadores del Imperio (Les Bâtisseurs d'empire, 1961); llibres de poesia, No quisiera morir (Je voudrai pas crever, 1962). Va ser crític de jazz i ho deixà escrit en els llibres “Historia del verdadero Jazz”(1961), o “Escritos sobre jazz” (1984). Com a compositor, la seva cançó més popular es “Le déserteur”.

Boris Vian va morir d’un infart, en un cinema de Paris, la vigília de Sant Joan de 1959, mentre estava visionant l’adaptació de la seva novel·la “Escupiré sobre vuestras tumbas”. Tenia 39 anys.

* La majoria dels llibres en castellà estan publicats a Tusquets i a Alianza Editorial. En català, a Columna i a La Magrana, en edicions lamentablement descatalogades.

Guillem Terribes. Llibreria 22

dijous, 6 d’agost de 2009

Las noches revolucionarias

Prólogo de Alicia Mariño, Traducción de Eric Jalain

"¡Mueran todos los tiranos, reyes, reinas, príncipes, landgraves, margraves, zares, sultanes, dairis, lamas y papas! ¡Viva la República y la Montaña!"

Ni las opiniones y visiones personales, parciales e intencionales por su propia naturaleza, pueden sustituir a los tratados de los historiadores, ni los sesudos y autorizados estudios históricos pueden tomar el lugar de las percepciones de los contemporáneos de una época determinada; tal vez la combinación de ambos sea lo más recomendable. Algunas veces la actualidad se hace historia y la historia literatura; por circunscribirnos al país y a los días de Las noches revolucionarias (Les nuits révolutionnaires), véanse las Memorias de ultratumba (Mémoires d'outre-tombe, 1846) de François-René de Chateaubriand. Cuando un intelectual, que se autodenomina le hibou de Paris, "el búho de París", abandona su torre de marfil y desciende al campo de juego, y observa, y escribe, acaba componiendo una magna obra: Les nuits de Paris ou l'Spectateur nocturne (1788-1794), publicada originariamente en ocho volúmenes, de la que Las noches revolucionarias es una pequeña parte.

Como no podía ser de otro modo tratándose de un polígrafo incontinente, el afán clasificatorio contemporáneo se las vería y se las desearía en el intento de encuadrar la obra: reportaje de actualidad, autoficción, historia, panfleto, docudrama, crónica... En todo caso, una obra extremadamente interesante que consigue transmitir, mediante un acertado uso de la narración en primera persona del presente de indicativo, el caos y la inmediatez de uno de los episodios más apasionantes de la historia de la humanidad, desde el punto de vista de un escritor en la nómina de los grandes cronistas de la literatura francesa, y no siempre imparcial, gracias a dios, precursor de precursores.


Joan Flores. Llibreria La Llopa