"Gori Desclot, arraulit contra una paret de l'habitació, pensava que hi ha qualque cosa incòmoda en una orgia, s'evidencia amb qualsevol silenci, pausa, canvi o amb l'atzar de la fisiologia. Potser ineluctablement s'estableixen relacions de competència i de revenja, a estones els papers ancestrals del llop líder, de la famella poderosa, del paper de la mantis religiosa; a estones semblaria que hi ha vençuts que paren el coll per implorar clemència. També hi ha quelcom d'avorrit, d'estèril, potser relacionat amb les ombres fosques de la culpa, amb la incapacitat per al gaudi pur, intemporal,intranscendent i banal, lligat a l'ombra de la transcendència i del sentit, a una dificultat de prescindir de la consciència, d'instal.lar-se més enllà de tot sentit fort, i ser capaços de construir sense ombres, d'entrar en el pur terreny del plaer, en el plaer pel plaer."
És força freqüent que un llibre excepcional provoqui, als lectors, certa sensació d'estranyesa; si el llibre passa per ser una novel.la (nouvelle, roman, tant fa), literatura de ficció, comptat de dabatut, i l'autor és un afamat poeta en la seva primera incursió en aquesta mena de text, la disparitat d'opinions pot donar-se per assegurada: hi haurà qui, lector experimentat de ficcions amb trama, es trobi entrampat i amb una sensació de "pesadesa" davant un estil que pot semblar artificiós i hiperbòlic; d'altra part, el lector acostumat a la poesia pot arribar a sentir-se molest pels fragments d'acció, pels diàlegs casuals o les situacions "prosaiques"; i, entre ambdós extrems, totes les variacions possibles.
Hilari de Cara (Melilla, 1945), especialista en literatura postmoderna i mereixedor, entre d'altres guardons, del Premi Josep Maria Llompart 2007 al millor llibres de poemes en llengua catalana per Absalom (2006), i del Premi Serra d'Or 2009 per Postals de cendra (2007), canvia de registre per escriure la crònica des desencís d'aquella
"... colla de marxistes de saló, d'existencialistes i postexistencialistes torturats que es dedicaven a assetjar dones"
mitjançant la que es podria considerar ficcionalització del fracàs, no tant per inevitable -la inassolibilitat de les aspiracions provoca la decepció: aquesta es la fi de totes les utopies- menys inesperat, el fracàs que insensibilitza pel pur fet de l'exposició constant. I al que un llenguatge poètic atorga, en justa correspondència i amb un alt grau d'encert, aquella pàtina de la mateixa decadència que arrossega els protagonistes, supervivents del via crucis existencial compartit amb la seva generació.
"Va veure les estàtues, àngels erectes, àngels arraulits, àngels victoriosos, àngels caiguts i qualque representació de figures humanes, lluents i pensaroses, totes sumides en un doble sopor, el sopor simbòlic, i el sopor del manierisme d'un modernisme llepat que tibava la seva musculatura sota el sol declinant i pretenia aixecar-se per damunt de la contingència, sota els plateners llustrosos, entre xiprers estòlids que agullaven senderes i caminois amples i plens d'una desolació rectilínia i quasi urbana."
Sense esperança de redempció: aquesta és l'actitud que es despren de les actituds particulars dels personatges principals. Quan els principis tenen encara algun sentit, si no és que són precisament aquests mateixos principis els que l'atorguen, es juga amb la ficció de progrés: d'anti-sistema a socialisme; d'aquest, inevitablement, a comunisme; de comunisme, a anarquisme, a nihilisme, per acabar a res de res. Una vegada oblidats, perquè mai pot considerar-se que se superen, ja no es pot parlar de redempció; si de cas, és lícit buscar substituts, en el paper de claus ardents -el que pugui quedar a la política, a l'amor, al sexe-, en el ben entès que al màxim que es pot aspirar és a endarrerir, ja que no a evitar, la ineluctable caiguda.
Caiguda conscient i amb agreujants: la desilusió, font i llera del desencís, i sense excusa, ja que és aquesta mateixa consciència hipertrofiada per l'ús la que impedeix obviar-la: les epifanías estan condemnades a ser negatives perquè només pot ser feliç que ni sap.
"I un dia, un horabaixa d'aquells que havien anat a Palma tot el dia, i finalment, abans de tornar a casa, a la vila. havia anat al cinema, ara no recordava si amb Biel i Bertran, o Gori, o tots junts amb les cosines de Marc, a mitja pel.lícula va veure, si no de sobte, potser sí d'una manera clara, com una gran evidència que s'obria pas inapel.lablement, amb una claredat resplendent, que allò que estava veient desbordava els límits fins aleshores sòlids i indestructibles del ritual, i esdevenia insuportable, ensopit, dolent. I amb l'esbucament dels límits, gairebé al mateix moment i amb el mateix gest, varen comparèixer d'immediat uns altres límits, ara governats per una mena de discerniment, de discrecionalitat, primerament estètics, d'una manera primària, potser: això no m'agrada; o, en canvi, això altre sí que m'agrada, m'excita, ho tornaria a veure, hauria de prendre nota amb cura d'aquesta situació, d'aquestes paraules, d'aquesta escena; i, cum una allau, a continuació, es varen precipitar les idees rebudes, les idees imperants, la immensa lletjor de la vida grisa, el dol de la vida perduda, de la vida possible, el pes de la viscositat i la misèria, i a l'altre extrem, l'aixopluc de la dignitat i de la bellesa del món, de l'emergència de la singularitat del seu destí, dels seus pares, de la seva família, de les coses obliterades, amagades, negades, del país, i de les seves connexions amb la història i amb tot l'univers."
Fracàs de nou, inevitable perquè quan hi estem instal.lats ens convertim en insensibles.
Tot això, i tot el que transcendeix aquesta ressenya, reduïda per força, explicat amb una riquesa sorprenent de vocabulari, del que la variant balear del català només n'és una petita part, i amb una complexitat gramatical i, sobre tot, sintàctica -adjectivacions arriscades però efectives, com "pits impertinents", "home estret", entre d'altres-, que recorda a voltes el més embolicat Proust, encara que aquest no cerqui comparacions odioses. També, uns retrats de personatges molt concrets i molt encertats:
"Clara Prohens era d'aquestes dones a qui gairebé tot els està permès, i tot allò que fan és clar i esportiu. I així mateix, malgrat tot, o precisament per això, després de gratar la superfície -cosa que s'ha de fer a consciència, perquè en teoria tot està en la més pura epidermis, i la gratada no entra en cap pressupost- tot és extraordinàriament laberíntic des del començament, en si mateix."
En definitiva, Un llac en flames és una de les sorpreses de l'any, un llibre que, tot i precisar unes dosi d'atenció proporcionals a la seva complexitat, paga generosament el temps invertit en la seva lectura. Molt, molt recomanable.
Joan Flores. Llibreria La Llopa
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada