Aquesta pàgina web es diu “Els papers de Pickwick” en honor de la primera i molt famosa novel·la de Charles Dickens. No és que en aquest llibre de l’escriptor anglès els quatre membres del club d’aquest nom llegeixin gaire, perquè més aviat viuen aventures d’allò més diverses, cometen entremaliadures molt ingènues i són protagonistes de platxèries amoroses i de plets rocambolescos.

Però és un fet que moltes generacions d’escriptors de tot el món han considerat Els papers pòstums del club Pickwick una de les novel·les més glorioses, amenes i instructives de tota la història de la literatura universal.

Molt poques novel·les haurien pogut donar el seu nom, amb tant de mèrit i d’encert, a una pàgina web que pretén, abans de res, fer feliços els seus lectors amb tota mena d’informacions sobre la literatura dels nostres dies i de sempre.

Jordi Llovet

dilluns, 30 de novembre del 2009

Lenz

Traducció de Jordi Ibáñez Fanés

Cel.lebro l'edició del Lenz (Lenz, 1835) de Georg Büchner, que acaba de publicar l'editorial Adesiara. Edició especialment engrescadora pel fet de comptar amb el text original alemany al costat del text en català. Tot és el llenguatge i, si no, la bogeria, amb el pas previ per l'avorriment. Això és el que entec a l'acabar la lectura d'aquesta cinquentena de pàgines.

Jordi Ibáñez Fanés n'ha fet la traducció, gràcies! Els millors auguris a Adesiara per la seva tasca valenta, original, decidida, tan sèria que no ha de perdre mai la ironia, seductor mestratge dels clàssics.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

divendres, 20 de novembre del 2009

Els jugadors de whist


Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ja té una llarga experiència en el món de les lletres. El 1990 va publicar el seu primer llibre Cercles d’infinites combinacions (Empúries, descatalogat) i fins a Els jugadors de whist ha conreat l’assaig, la crítica, la novel·la, contes... Aquesta experiència i les llargues hores de lectura l’han conduït durant una llarga temporada a escriure aquesta novel·la plena de vida, d’experiència i, sobretot, de bona escriptura. El mateix Vicenç reconeix que a “Els jugadors...” hi ha abocat tot el que podia i volia dir sobre un món, un temps i una ciutat, Figueres, que coneix molt bé. De fet es el món en que ha viscut i on s’ha format.
Els jugadors de whist és una novel·la que aplega diferents gèneres: el dietari, la biografia, la crònica, el pensament i la divulgació. Evocació dels primers anys de joventut; les primeres amistats, el paisatge dels primers anys de vida i que mai t’abandonen; els primers amors i els primers desamors; el món dels “rebels sense causa”; l’arribada al món dels adults amb totes les seves conseqüències: el treball, el matrimoni, els fills, les separacions...
Vicenç reivindica una ciutat, Figueres, com a decorat de la seva història. Hi ho fa com si fos Brooklyn, Manhattan, el Raval o Montmartre. És la història d’una generació, que utilitzant l’argot cinematogràfic (cosa que ell fa contínuament a la novel·la per descriure una situació o un personatge), anomena de “La Guerra de les Galaxias”. Però, també es vàlida per a qualsevol generació, entre d'altres coses perquè entre unes i altres només hi ha algunes variacions puntuals.

Les referències, les recomanacions tant literàries com cinematogràfiques, són per tenir en compte. També el gran coneixement que desborda en Vicenç sobre les noves tecnologies de la comunicació.

Vicenç Pagès ha escrit un cocktail molt ben combinat que es fa llegir. Possiblement, hi ha abocat massa de tot, però com diu ell, “he quedat sec”. Ho ha deixat anar tot. Ara es cosa nostra, del lector, saber païr bé tot el que, magistralment, ens explica i escriu. De moment, tant crítica com públic l’està acollint molt bé i serà, sens dubte, una novel·la que calarà dins el panorama narratiu català.

Per acabar, transcriuré un paràgraf del llibre:
“Quantes pel·lícules hem vist que culminen amb una grua oferint una visió des de les altures que ens allunya dels personatges fins que desapareixen, absorbits per l’entorn?”(...) “ara sí, la càmera es desplaça a poc a poc cap amunt, cap els núvols, i la cançó s’acaba en aquest moment perquè ha arribat la FI”.
Guillem Terribas. Llibreria 22

dimecres, 18 de novembre del 2009

Mis premios

Traducción de de Miguel Sáenz

Pertenecer a la legión –pues nuestro número es ingente, y nuestro nombre legión- de rendidos admiradores de Thomas Bernhard tiene una recompensa, aunque de carácter estrictamente privado y de sutil materialización, incalculable: el genial cascarrabias austríaco nunca decepciona a sus incondicionales.

“La ministra roncaba, aunque muy suavemente, roncaba, roncaba con el suave ronquido de los ministros, conocido en el mundo entero”.

En conjunto, la obra de Thomas Bernhard pasa por obsesiva y pesimista, es notoria y sobradamente conocida su seriedad, y su carácter agrio hasta la mala educación ha trascendido otras de las muchas cualidades que poseen tanto su prosa como sus obras teatrales, y también su poesía. Mis premios (Meine Preise, 2009) es una recopilación de artículos breves –breves en su extensión pero, como siempre, amplios en su mala leche- que escribió el autor relatando la concesión de algunos premios a su labor; es Bernhard puro en un contexto literario que no cultivó con asiduidad, el de los relatos cortos, cuya característica más notable es un agudo sentido del humor, a ratos rayano, como siempre en el austríaco, del más crudo cinismo. Así, la devolución de un traje que había comprado para recibir un premio, y que resulta que le quedaba estrecho, le hace exclamar:

“Quien compre el traje que acabo de devolver no sabrá que ha estado ya en la entrega del Premio Grillparzer de la Academia de Ciencias de Viena.”

El recuerdo de un colega de baraja le hace reflexionar sobre el paso del tiempo:

“… el expolicía Immervoll… venía a diario a mi cuarto para jugar conmigo a las veintiuna, él ganaba y yo perdía, durante semanas ganó él y yo perdí, hasta que él se murió y yo no.”

La refractariedad de la pompa y el boato de la alta sociedad austríaca tampoco sale indemne:

“Corría peligro de asfixiarme en la atmósfera de aquella sala. Todo estaba lleno de sudor y dignidad.”

Un traje estrecho que echa a perder una ceremonia; el kilométrico nombre de un premio que procura dar por el título correcto entero; el que le permite adquirir una neblinosa ruina perdida en un impenetrable bosque; el que recoge para comprar inmediatamente un Triumph Herald

“… ahora tenía que ir precisamente a ese Ministerio y dejar que precisamente aquella gente a la que detestaba profundamente me colgara un premio que detestaba”;

el portazo de un Ministro ante su mala educación; el que usa para cambiar las contraventanas de su casa

“El ser humano debe aceptar el dinero siempre que se le ofrece sin titubear nunca por el cómo y el de dónde, todas esas consideraciones no eran siempre más que pura hipocresía”;

la reflexión, incluso, de que lo mejor es no dejarse homenajear. Incluso un premio al aprendiz de comercio Bernhard y un discurso que no tuvo lugar…

“No debemos desahogarnos siempre con nuestros grandes ni imputarles con toda vehemencia y griterío nuestra miserable existencia y desamparo”.

Completan el volumen los discursos pronunciados por Bernhard en las ceremonias de entrega. Se trata de piezas cortas, concisas, concluyentes, que dan una idea presumiblemente fiel del Bernhard más próximo, más humano, aunque éste no esté, realmente, tan lejos de los obsesivos protagonistas a los que nos tienen acostumbrados sus obras.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dilluns, 16 de novembre del 2009

Amor de Artur

Amor de Artur. X. L. Méndez Ferrín, Impedimenta
Traducción de Moncha Fuentes y Xavier R. Baixeras
Introducción de Constantino Bértolo

A las 15:33 horas de una sombría y fresca tarde de noviembre me senté en mi sillón favorito, aquejado de un ataque súbito de hedonismo, armado con un estupendo Esplédido de Cohiba, cenicero, tetera con Earl Grey a discreción y una razonable copa de Señor Lustau 1940, con la intención de echarle un vistazo a un libro que no conocía de un autor de quien sólo me sonaba el nombre. A las 19:37 horas, sin haberme levantado ni siquiera para satisfacer ninguna de las necesidades básicas, la copa de brandy intacta, cierro Amor de Artur (Amor de Artur, 1982) con la sensación de que durante esas cuatro horas y pocos minutos o bien he sufrido alguna clase de rara autohipnosis involuntaria, y lo de "sufrir" es literal, o bien he sido abducido por alguna inteligencia, porque algo de inteligencia debe dársele por supuesta, extraterrestre.

Amor de Artur es, para este lector, un descubrimiento sorprendente; uno se vanagloria, al menos en la intimidad, de ser un tipo leído, vamos, con eso que se llama, pomposamente y alzando con suficiencia una ceja, "cierto bagage", y se considera a salvo de sorpresas; al fin y al cabo, si algo es bueno, realmente bueno, o se parece mucho a algún libro que ya se ha leído -en cuyo caso uno, haciendo gala de una falta absoluta de modestia, encuentra en su memoria la referencia y, con suficiencia, exclama: "Oh, eso no es más que un plagio de... (póngase aquí el nombre de algún clásico o del último transgresor, igual da)"- o ya se conoce -"¿Cómo? ¿Ahora has descubierto a... (lo mismo que en el paréntesis anterior); uff, hace años que lo leí"-. Pues bien: de ahora en adelante, jamás volveré a tener la pretensión de que ya he leído todo lo que vale la pena y de que para disfrutar leyendo tengo que limitarme a releer.

Amor de Artur es un libro que contiene cuatro narraciones cortas cuya lectura estimula esa parte recóndita del cerebro donde se supone que se halla el placer. Son cuatro relatos, a cuál más sorprendente, escritos desde una maestría en el estilo que parecía extinguida con el último clásico, enmarcados en tiempos distintos y con protagonistas sin relación entre ellos, al menos a primera vista, pero que tienen en común un tiempo de referencia y una tierra mítica, un espacio literario -uno no puede dejar de pensar en La Tierra Media de Tolkien o el Terramar de Le Guin, aunque la temática de Amor de Artur transcienda la fantasía- poblado de historias que conocemos sólo en parte y de la boca de personajes insólitos que arrastran al lector por los caminos que llevan a la buena literatura.

Hagan como yo: búsquense cuatro horas, acomódense y sumérjanse en la lectura de Amor de Artur; de hecho, este reseñista está terminando con prisas esta recomendación para volver a Tagen Ata; ya sé que no podemos bañarnos dos veces en el mismo río, pero ahora mismo sí que me apetece, al menos, dejar un buen rato mis pies en remojo en el tranquilo remanso de la corriente que me ha descubierto Méndez Ferrín. Y les aseguro que no será el último rato que pase en su compañía.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

dijous, 5 de novembre del 2009

Babbitt

Traducció de José Manuel Àlvarez

Tots els colors del gris: la vida gris d'un americà gris en una ciutat gris del gris principi del gris segle XX a la grisa societat d'uns grisos Estats Units d'Amèrica; tot explicat amb la saviesa literària d'un dels millors cronistes de l'Amèrica d'entreguerres, no per res Premi Nobel de Literatura -del grup dels Nobel merescuts- de l'any 1920 i primer escriptor nordamericà guardonat.
Babbitt (Babbitt, 1922) és una novel.la imprescindible; literàriament, per la seva contrastada qualitat, però també perquè és d'aquells escrits que ajuden a entendre per què les, o algunes, coses han acabat esdevenint exactament com són. Quatre-centes cinquanta pàgines en les que sembla que no passi res d'extraordinari, quan el que la fa una novel.la extraordinària és precisament aquesta mancança de tensió.
Joan Flores. Llibreria La Llopa

dimarts, 3 de novembre del 2009

Manual del contorsionista


Una proposta brillant i original d'un autor d'aquells que debuten amb una agradable sorpresa literària, i no només perquè Chuck Palahniuk i Irvine Welsh ho diguin... o també. El temps narratiu del Manual del contorsionista (The Contortionist's Handbook, 2002) transcorre en el lapse en que un psicòleg entrevista al protagonista, sospitós d'intent de suïcidi, amb l'encàrrec de redactar un informe d'evaluació que servirà per decidir si ha de ser internat en un psiquiàtric o posat en llibertat; la conversa desvetlla, a través d'una sèrie de flashback provocats per les preguntas de l'evaluador, la verdadera història d'un protagonista estupendo que parla en una obsessiva primera persona del seu turbulent i difòs passat.

Aquest Manual del contorsionista és un llibre curiós pel que té d'inusual, però davant del qual és difícil escapolir-se de l'interés creixent a mesura que es va avançant en la seva lectura. Es difícil especular al voltant de si es convertirà en un text de culte o no, però el seu estil, que recorda no tan sols Palahniuk, si no també Vonnegut i potser fins i tot D. F. Wallace, el fan molt recomanable als lectors empatxats de novela negra nòrdica.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

diumenge, 1 de novembre del 2009

El caballo amarillo

Traducció i pròleg de James y Marian Womack

Memòries del dandi-terrorista, que tot explicant les seves trifulques amb la preparació d'atemptats i la conspiració, així com l'arrebatament de desitjos romàntics, esdevenen una mena de confrontació entre dues maneres d'entendre la mística russa: la figura de Crist i certs personatges de Dostoievski.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central