La ribera de las Sirtes

El mar de las Sirtes. Julien Graq, Galaxia Gutemberg

Traducció de José Escué

La ribera de las Sirtes. Julien Graq, Edicions Proa

Traducció de J. M. Sala Valldaura

He tornat a llegir La ribera de les Sirtes (Le Rivage des Syrtes, 1951, Premi Goncourt 1951) de Julien Gracq, i em segueix maravellant.

El jove aristòcrata Aldo, cansant de passar el temps anant de festa en festa amb els amics, decideix fer servir els seus contactes per demanar una destinació que el permeti fer algun servei a l'Estat. Així, és enviat a una guarnició fronterera situada en un recó de món d'Orsenna (una mena de barreja entre Venècia i Nantes) on tot està a l'espera de l'arribada de l'exèrcit enemic, belicós i brutal, que es va demorant i que només dóna mínimes senyals de vida; terrible invasor que no s'acaba de presentar, per desesperació de l'exèrcit rival.

Aldo haurà de conviure amb els tres oficials i el seu capità, Marino, contrapunt i rèplica com a coprotagonista. Tots dos, empesos per la llosa de l'avorriment i el curs estantís dels dies, sempre emboirats, convertiran una possible amistat en una relació d'estreta vigilància mútua.

Novel·la d'atmosfera enganxosa, afixiant, inquietant, com la zona fronterera que travessa: xorca, fúnebre, ruïnosa, devastada per la deixadesa dels habitants, reflex del tedi d'esperar que passi alguna cosa que ja no se sap ben bé què ha de ser.

Sensació d'irrealitat aconseguida pel mestratge de Gracq: ens descriu minuciosament i amb tota mena de detalls el paisatge, els fenòmens sensorials, el clima, la geografia, l'arquitectura de l'entorn però, en canvi, de l'aspecte dels personatges, del seu caràcter i de la seva psicologia no ens en diu directament gairebé res. Unes figures de somni, que es mouen entre el son i la vigília, guiats més per l'instint que per la racionalitat. I això remarca encara més l'intens ambient surreal que batega en tota l'obra.

Lectura que requereix esforç i dedicació, compansats abastament per l'exquisitesa de la prosa i la reflexió metafòrica latent.

Buzzati amb El desert dels Tàrtars (El desert dels Tártars, Empúries, traducció de Mercè Senabre; El desierto de los Tártaros, Gadir Editorial, traducció de Carlos Manzano. Original en italià: Il deserto dei Tartari, 1940), abans; i Coetzee amb Esperant els bàrbars (Esperant els bàrbars, Edicions Proa, traducció de Xavier Rello; Esperando a los bárbaros, Mondadori, traducción de Luis Martínez Victorio. Original en anglès: Waiting for the Barbarians, 1980), després.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

Vidas erráticas

Vidas erráticas. Gianni Celati , Periférica
Traducció de Francisco de Julio Carrobles

L'Editorial Periférica presenta un nou volum de la seva recent col.lecció Largo recorrido -la mateixa que va recollir Peru, de Gordon Lish, ressenyat en aquest mateix blog-, Vidas erráticas (Vite de pascolanti, 2006), llibre guanyador del Premi Viareggio, un dels més reconeguts a Itàlia.

Celati, un autor de rellevància en l'escena literària italiana, ha escrit un magnífic llibre de relats. Peces curtes que parlen del record d'èpoques passades i felices d'un narrador de llenguatge directe amb qui el lector estableix, immediatament, una complicitat lliure de tota sospita. L'adolescència i joventut a la Itàlia post-feixista va ser un terreny fèrtil tant per al cinema com per a la literatura; Celati l'aprofita per escriure un llibre que és una molt agradable sorpresa.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

La realitat és bruta

Réquiem por un sueño. Hubert Selby Jr., Sajalín Editores

Traducció de Martín Lendínez

No hay bestia tan feroz. Edward Bunker, Sajalín Editores
Traducció de Laura Sales Gutiérrez


Ángeles derrotados. Denis Johnson, Anagrama
Traducció de Benito Gómez Ibáñez

Per pura coincidència temporal de publicació, he llegit de manera consecutiva tres obres escrites als anys seixanta-setanta que tenen en comú la violència, les adiccions, els personatges derrotats, autors americans autodidactes més o menys coetanis i que m'han entusiasmat.

Bons propòsits que acaben en l'assumpció de la condició de marginat i delinqüent; brins de readreçament truncats per la mala astrugança; ambients bruts, enganxosos; ànsies i descontrols; recursos sexuals com a únic apaivagament; certa esperança agafada amb pinces d'estimar; llenguatge arrepapat al terra en el que es mou. Podria seguir posant punts i comes, però només vull indicar per què m'han commogut tantíssim aquestes històries de vides devastades, l'explicació sencera està dins les obres en qüestió!

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

Un llibreter d'ofici

Pere Rodeja Ponsati, ànima de la Llibreria Geli de Girona

Abans d'ahir, 2 de desembre, quan li faltaven pocs dies per fer 78 anys, va morir en Pere Rodeja, llibreter de la Llibreria Geli de Girona.

Fa més de tres anys, els Amics del Museu d’Art que, entre moltes coses, organitzen les sis hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer: volien dedicar les sis hores a “Els llibreters”. Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d’"Els llibreters", la persona que ens representava i que era la figura idònia del llibreter era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters.

Aquella nit diversos llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de soledad on Garcia Marquez parla del “librero catalán”. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, “el librero catalán”, l’home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins el seu darrer dia.

El Pere, sense moure's de la la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. El Pere era una persona intel·ligent, culte, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic que el feia una persona entranyable.

El seu ofici de llibreter, ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l’hem conegut i per les noves generacions.

Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22

El hombre vigilado

El hombre vigilado. Bresco Branev, Galaxia Gutemberg

Introducció de Tzvetan Todorov, traducció de Noemí Sobregués

Testimoni atrevit, sense disimuls ni falses justificacions, de com pot viure una persona "normal" amb poques inquietuts polítiques i amb moltes ganes d'aprendre i dedicar-se a la direcció cinematogràfica sota el règim comunista. Entre Bulgària i Alemanya, Branev intenta fer la seva vida, però s'adona de com pot incidir en la vida d'altres persones un mínim gest seu. Prendre'n consciència i evitar malbaratar la vida dels que l'envolten serà la seva obsessió, la llosa que condiciona el seu dia a dia, tan vigilat que -sense que ell en sàpiga res- acabarà omplint centenars de pàgines dels expedients de la seguretat de l'Estat; precisament, el subtítol del llibre és "Recuerdos a partir de expedientes de la policía secreta".

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

Lenz

Lenz. Georg Büchner, Adesiara Editorial

Traducció de Jordi Ibáñez Fanés

Cel.lebro l'edició del Lenz (Lenz, 1835) de Georg Büchner, que acaba de publicar l'editorial Adesiara. Edició especialment engrescadora pel fet de comptar amb el text original alemany al costat del text en català. Tot és el llenguatge i, si no, la bogeria, amb el pas previ per l'avorriment. Això és el que entec a l'acabar la lectura d'aquesta cinquentena de pàgines.

Jordi Ibáñez Fanés n'ha fet la traducció, gràcies! Els millors auguris a Adesiara per la seva tasca valenta, original, decidida, tan sèria que no ha de perdre mai la ironia, seductor mestratge dels clàssics.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

Els jugadors de whist

Els jugadors de whist. Vicenç Pagès, Editorial Empúries

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ja té una llarga experiència en el món de les lletres. El 1990 va publicar el seu primer llibre Cercles d’infinites combinacions (Empúries, descatalogat) i fins a Els jugadors de whist ha conreat l’assaig, la crítica, la novel·la, contes... Aquesta experiència i les llargues hores de lectura l’han conduït durant una llarga temporada a escriure aquesta novel·la plena de vida, d’experiència i, sobretot, de bona escriptura. El mateix Vicenç reconeix que a “Els jugadors...” hi ha abocat tot el que podia i volia dir sobre un món, un temps i una ciutat, Figueres, que coneix molt bé. De fet es el món en que ha viscut i on s’ha format.

Els jugadors de whist és una novel·la que aplega diferents gèneres: el dietari, la biografia, la crònica, el pensament i la divulgació. Evocació dels primers anys de joventut; les primeres amistats, el paisatge dels primers anys de vida i que mai t’abandonen; els primers amors i els primers desamors; el món dels “rebels sense causa”; l’arribada al món dels adults amb totes les seves conseqüències: el treball, el matrimoni, els fills, les separacions...

Vicenç reivindica una ciutat, Figueres, com a decorat de la seva història. Hi ho fa com si fos Brooklyn, Manhattan, el Raval o Montmartre. És la història d’una generació, que utilitzant l’argot cinematogràfic (cosa que ell fa contínuament a la novel·la per descriure una situació o un personatge), anomena de “La Guerra de les Galaxias”. Però, també es vàlida per a qualsevol generació, entre d'altres coses perquè entre unes i altres només hi ha algunes variacions puntuals.

Les referències, les recomanacions tant literàries com cinematogràfiques, són per tenir en compte. També el gran coneixement que desborda en Vicenç sobre les noves tecnologies de la comunicació.

Vicenç Pagès ha escrit un cocktail molt ben combinat que es fa llegir. Possiblement, hi ha abocat massa de tot, però com diu ell, “he quedat sec”. Ho ha deixat anar tot. Ara es cosa nostra, del lector, saber païr bé tot el que, magistralment, ens explica i escriu. De moment, tant crítica com públic l’està acollint molt bé i serà, sens dubte, una novel·la que calarà dins el panorama narratiu català.

Per acabar, transcriuré un paràgraf del llibre:

“Quantes pel·lícules hem vist que culminen amb una grua oferint una visió des de les altures que ens allunya dels personatges fins que desapareixen, absorbits per l’entorn?”(...) “ara sí, la càmera es desplaça a poc a poc cap amunt, cap els núvols, i la cançó s’acaba en aquest moment perquè ha arribat la FI”.

Guillem Terribas. Llibreria 22