Aquesta pàgina web es diu “Els papers de Pickwick” en honor de la primera i molt famosa novel·la de Charles Dickens. No és que en aquest llibre de l’escriptor anglès els quatre membres del club d’aquest nom llegeixin gaire, perquè més aviat viuen aventures d’allò més diverses, cometen entremaliadures molt ingènues i són protagonistes de platxèries amoroses i de plets rocambolescos.

Però és un fet que moltes generacions d’escriptors de tot el món han considerat Els papers pòstums del club Pickwick una de les novel·les més glorioses, amenes i instructives de tota la història de la literatura universal.

Molt poques novel·les haurien pogut donar el seu nom, amb tant de mèrit i d’encert, a una pàgina web que pretén, abans de res, fer feliços els seus lectors amb tota mena d’informacions sobre la literatura dels nostres dies i de sempre.

Jordi Llovet

dimecres, 28 d’abril del 2010

S. o la esperanza de vida


¿Cuál es el mejor sistema para pasar cuentas con el pasado, suponiendo que el pasado sea un paisaje con el que sea posible pasar cuentas? La propuesta de la lógica, y más en el caso de que este pasado tenga un inevitable carácter traumático, parece apostar por la opción más radical: enterrarlo, silenciarlo, no dejar que nos hable, con su tozuda insistencia, ni darle ninguna opción para que atraviese esa frontera invisible sin checkpoint charly ni muros de la vergüenza para salvaguardar nuestra frágil integridad de sus desordenados y poco inocentes envites; en todo caso, anularlo para no anularse, negarlo para que no se hable más de él.

Sin embargo, a veces no es posible ese recurso, no figura entre el arsenal de auto-defensa con que nos dotan ese mismo pasado o la genética porque, como el corazón emparedado en el relato de Edgar Allan Poe, sigue haciéndose presente con insidiosa obstinación. En este caso, no cabe otra solución que hablar de él, exponiéndolo impúdicamente y, por tanto, exponiéndose, aunque de todo ello resulte un hecho tan insólito como el desnudarse ante desconocidos.

“¡Silencio! No me oigo pensar. Callad, muertos. Pese a todo el respeto que os debo. Ahora tengo yo la palabra.”

Alexandre Diego Gary, hijo del escritor Romain Gary y de la actriz Jean Seberg, vagabundo impenitente y barcelonés no sé si por elección, adopción o por casualidad, describe en este S. o la esperanza de vida (S. ou l’ésperance de vie, 2009), por persona interpuesta -que así se aleja más de la propia biografía, y el dolor duele menos cuando lo podemos traspasar a otro, aun cuando ese otro seamos nosotros mismos- el camino de ida a un particular infierno, con sus etapas y sus correspondientes círculos dantescos, y el improbable viaje de regreso hasta un purgatorio que, por contraste, puede parecer el más llevadero de los paraísos.

Y es que el lastre que supone para el alma ser hijo de padres ricos, guapos y famosos, y con un final tan horrible para ambos, no se puede soslayar así como así. Escribir puede ser una ¿solución?, pero tampoco es inocua:

“La literatura es la explotación del hombre por el hombre, hasta los más profundos recovecos de su alma, de sus entrañas.”

Ese escribir, esa literatura, acaba convirtiéndose en un silencioso diálogo con una corriente incontinente de palabras que salen a borbotones, sin control, inocentes, no sin culpa pero sí sin intención, que despiertan al dolor dormido nada más ser pronunciadas, pero que no pueden callarse. Y es que la presencia de los muertos forma una parte tan inextricable del superviviente que hace imposible la huida; no hay escapatoria válida cuando es uno mismo quien aloja al enemigo.

“Pero no siempre se puede faltar al deber de recordar [...] Intentas eludirlo, intentas no pensar en ello. Nuestros muertos, nuestros pobres muertos. Su recuerdo flota aquí y allá. Y nos abruman estas almas en pena.” Evidentes ecos de Huysmans, al menos en la memoria lectora de quien escribe, para una novela (¿novela? ¿Por qué en la portada de “S. ou l’espérance de vie” no figura el conocido rótulo “Roman”, aunque sea como advertencia?) que no sucumbe a la estúpida simplificación freudiana; un relato que no puede reducirse a una sintomatología, un libro que es vida, escrito en un estilo duro, seco, frío, cortante; pero, ¿quién dijo que vivir fuera fácil? Mención especial para la cuidada edición de Galaxia Gutemberg, para la magistral traducción y, aunque anecdótico, para la estupenda foto de la cubierta.

Llibreria La Llopa

dimecres, 10 de febrer del 2010

Ha mort J. D. Salinger

Jerome David Salinger J.D. SALINGER
1 de gener 1919-27 de gener de 2010

L’any 1983, la Llibreria 22 va convidar Jaime Gil de Biedma a fer l’obertura del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. L’acte es va fer al migdia i, després, gent de la Llibreria i del jurat, unes deu persones en total, vam anar a dinar. Aquest dinar, amb sobretaula inclosa, va durar unes quatre hores llargues. Jaime Gil de Biedma, va ser el protagonista d’aquella interessant sobretaula. Ens va parlar de literatura, de poesia, de política, del català, de les seves estades a un balneari a Granada, per recuperar-se dels seus accessos culinaris i de diferents barreges alcohòliques... de Filipines i, també, de la Isabel Preysler. Va ser una tarda per no oblidar. En un moment determinat ens va deixar anar: "sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit La Cartuja de Parma (La Chartreuse de Parme, 1839). La majoria dels que érem allà no havíem llegit la famosa novel·la de Stendhal.

Ara, m’atreveixo, salvant les distàncies amb l'admirat Jaime Gil, a dir que “sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye, 1951) . Ah, i no es tracta d'una novel·la per a adolescents.

I tal com volia Salinger, que en els seus llibres només hi hagués el títol de la obra i res més. Ni fotos, ni biografies, ni sinopsis; per tant no diré res més, només que llegiu J. D. Salinger.

Guillem Terribas. Llibreria 22

dilluns, 7 de desembre del 2009

La ribera de las Sirtes

Traducció de José Escué
La ribera de las Sirtes. Julien Graq, Edicions Proa
Traducció de J. M. Sala Valldaura
He tornat a llegir La ribera de les Sirtes (Le Rivage des Syrtes, 1951, Premi Goncourt 1951) de Julien Gracq, i em segueix maravellant.

El jove aristòcrata Aldo, cansant de passar el temps anant de festa en festa amb els amics, decideix fer servir els seus contactes per demanar una destinació que el permeti fer algun servei a l'Estat. Així, és enviat a una guarnició fronterera situada en un recó de món d'Orsenna (una mena de barreja entre Venècia i Nantes) on tot està a l'espera de l'arribada de l'exèrcit enemic, belicós i brutal, que es va demorant i que només dóna mínimes senyals de vida; terrible invasor que no s'acaba de presentar, per desesperació de l'exèrcit rival.

Aldo haurà de conviure amb els tres oficials i el seu capità, Marino, contrapunt i rèplica com a coprotagonista. Tots dos, empesos per la llosa de l'avorriment i el curs estantís dels dies, sempre emboirats, convertiran una possible amistat en una relació d'estreta vigilància mútua.

Novel·la d'atmosfera enganxosa, afixiant, inquietant, com la zona fronterera que travessa: xorca, fúnebre, ruïnosa, devastada per la deixadesa dels habitants, reflex del tedi d'esperar que passi alguna cosa que ja no se sap ben bé què ha de ser.

Sensació d'irrealitat aconseguida pel mestratge de Gracq: ens descriu minuciosament i amb tota mena de detalls el paisatge, els fenòmens sensorials, el clima, la geografia, l'arquitectura de l'entorn però, en canvi, de l'aspecte dels personatges, del seu caràcter i de la seva psicologia no ens en diu directament gairebé res. Unes figures de somni, que es mouen entre el son i la vigília, guiats més per l'instint que per la racionalitat. I això remarca encara més l'intens ambient surreal que batega en tota l'obra.

Lectura que requereix esforç i dedicació, compansats abastament per l'exquisitesa de la prosa i la reflexió metafòrica latent.

Buzzati amb El desert dels Tàrtars (El desert dels Tártars, Empúries, traducció de Mercè Senabre; El desierto de los Tártaros, Gadir Editorial, traducció de Carlos Manzano. Original en italià: Il deserto dei Tartari, 1940), abans; i Coetzee amb Esperant els bàrbars (Esperant els bàrbars, Edicions Proa, traducció de Xavier Rello; Esperando a los bárbaros, Mondadori, traducción de Luis Martínez Victorio. Original en anglès: Waiting for the Barbarians, 1980), després.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

diumenge, 6 de desembre del 2009

Vidas erráticas

Vidas erráticas. Gianni Celati , Periférica
Traducció de Francisco de Julio Carrobles

L'Editorial Periférica presenta un nou volum de la seva recent col.lecció Largo recorrido -la mateixa que va recollir Peru, de Gordon Lish, ressenyat en aquest mateix blog-, Vidas erráticas (Vite de pascolanti, 2006), llibre guanyador del Premi Viareggio, un dels més reconeguts a Itàlia.

Celati, un autor de rellevància en l'escena literària italiana, ha escrit un magnífic llibre de relats. Peces curtes que parlen del record d'èpoques passades i felices d'un narrador de llenguatge directe amb qui el lector estableix, immediatament, una complicitat lliure de tota sospita. L'adolescència i joventut a la Itàlia post-feixista va ser un terreny fèrtil tant per al cinema com per a la literatura; Celati l'aprofita per escriure un llibre que és una molt agradable sorpresa.
Joan Flores. Llibreria La Llopa

divendres, 4 de desembre del 2009

La realitat és bruta



Traducció de Martín Lendínez

No hay bestia tan feroz. Edward Bunker, Sajalín Editores
Traducció de Laura Sales Gutiérrez


Ángeles derrotados. Denis Johnson, Anagrama
Traducció de Benito Gómez Ibáñez

Per pura coincidència temporal de publicació, he llegit de manera consecutiva tres obres escrites als anys seixanta-setanta que tenen en comú la violència, les adiccions, els personatges derrotats, autors americans autodidactes més o menys coetanis i que m'han entusiasmat.

Bons propòsits que acaben en l'assumpció de la condició de marginat i delinqüent; brins de readreçament truncats per la mala astrugança; ambients bruts, enganxosos; ànsies i descontrols; recursos sexuals com a únic apaivagament; certa esperança agafada amb pinces d'estimar; llenguatge arrepapat al terra en el que es mou. Podria seguir posant punts i comes, però només vull indicar per què m'han commogut tantíssim aquestes històries de vides devastades, l'explicació sencera està dins les obres en qüestió!

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

dijous, 3 de desembre del 2009

Un llibreter d'ofici


Pere Rodeja Ponsati, ànima de la Llibreria Geli de Girona

Abans d'ahir, 2 de desembre, quan li faltaven pocs dies per fer 78 anys, va morir en Pere Rodeja, llibreter de la Llibreria Geli de Girona.

Fa més de tres anys, els Amics del Museu d’Art que, entre moltes coses, organitzen les sis hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer: volien dedicar les sis hores a “Els llibreters”. Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d’"Els llibreters", la persona que ens representava i que era la figura idònia del llibreter era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters.

Aquella nit diversos llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de soledad on Garcia Marquez parla del “librero catalán”. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, “el librero catalán”, l’home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins el seu darrer dia.

El Pere, sense moure's de la la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. El Pere era una persona intel·ligent, culte, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic que el feia una persona entranyable.

El seu ofici de llibreter, ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l’hem conegut i per les noves generacions.

Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22

dimecres, 2 de desembre del 2009

El hombre vigilado

Introducció de Tzvetan Todorov, traducció de Noemí Sobregués
Testimoni atrevit, sense disimuls ni falses justificacions, de com pot viure una persona "normal" amb poques inquietuts polítiques i amb moltes ganes d'aprendre i dedicar-se a la direcció cinematogràfica sota el règim comunista. Entre Bulgària i Alemanya, Branev intenta fer la seva vida, però s'adona de com pot incidir en la vida d'altres persones un mínim gest seu. Prendre'n consciència i evitar malbaratar la vida dels que l'envolten serà la seva obsessió, la llosa que condiciona el seu dia a dia, tan vigilat que -sense que ell en sàpiga res- acabarà omplint centenars de pàgines dels expedients de la seguretat de l'Estat; precisament, el subtítol del llibre és "Recuerdos a partir de expedientes de la policía secreta".
Marta Ramoneda. Llibreria La Central