El inquisitorio

El inquisitorio. Robert Pinget, Marbot Ediciones

Traducció d'Elisenda Julibert

Dona bò tornar-se a trobar amb un text on brillen els jocs lingüístics, les construccions enginyoses i el sentit del que no sembla tenir cap sentit. Algú pregunta, algú constesta, no sabem ni qui són, ni quins son els fets que justifiquen el que entenem com un interrogatori. Així anem coneixent unes persones, una geografia, una població, uns edificis, unes estances extensament descrits fins l'últim detall. No sabem quin és el cas, ni si tot el que s'expliquen te cap rellevància, però no parem de llegir, de construir els fets amb la nostra lectura, per aprendre la importànica, sempre relativa, de les coses que passen; de les coses que s'escriuen, en aquest cas.

Una informació prou significativa: Pinget era íntim amic de Camus, Beckett i Robbe-Grillet. És d'agrair la tenacitat de l'editorial Marbot per poder proporcionar-nos aquest magnífic artefacte literari.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

Empúries, 25 anys fent llibres

Empúries, 25 anys fent llibres

L’Editorial Empúries és d’aquelles editorials que tens la sensació que has tingut sempre a prop teu. A prop, pels molts llibres que han editat de joves i no tant joves autors del país. També, per la manera en que ha estat conduïda. Primer per Xavier Folch, un editor d’aquells dels d’abans, un “gat vell” de l’edició, home de poques paraules, les necessàries, d’una generositat precisa i d’un nivell cultural extraordinari. El seu fill, Ernest Folch, el va seguir; sota el seu guiatge, donant a l’editorial un to més comercial i agressiu. Bernat Puigtobella, va fer una estada curta dirigint la editorial, i va saber combinar bé la formula del Pare i del fill. L’actual editora, la jove Eugènia Broggi, ha demostrat tenir un estil propi, escoltant el pare i el fill, però donant-li un to de modernitat i, de vegades, fins i tot de risc, fent apostes amb joves autors i amb obres de consum. A prop, també, perquè tots ells, com a editors i com a persones, han estat molt assequibles amb els llibreters i a la gent del món de llibre.

Empúries ha conreat i encara ho fa, la narrativa, la poesia l’assaig, la cuina... Ha publicat obres d’autors de fora que ja son història com J. D. Salinger, Daniel Pennac, Jostein Gaarder, H. G. Wells, Roald Dahl; d’èxit com Dan Brown, J. K. Rowling, John Boyne. Autors d’aquí, com Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Màrius Serra, Núria Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, Gemma Lienas, Albert Roig, Lolita Bosch, Enric Casasses, Narcís Comadira, Joan Vinyoli, Miquel Bauçà, ... i tants i tants d’altres.

Llarga vida, doncs, a aquesta jove i gran editorial.

Guillem Terribas. Llibreria 22

Ante la pintura

Ante la pintura. Robert Walser, Siruela

Traducción de Rosa Pilar Blanco

Para los adeptos incondicionales del genial outsider de la literatura suizo, Siruela publica esta recopilación de escritos, cuentos, narraciones y algún que otro poema en versión bilingüe, con el denominador común de referirse a la pintura o al arte en general.

Todos los lectores que se sorprendieron con el minimalismo expresivo de El paseo (Der Spaziergang, 1917) y que siguieron con afán arqueológico la exhumación de los Microgramas I, II y III (Aus dem Bleistiftgebiet), no deberían perderse esta antología de fragmentos en la que Walser hace su personal repaso de la historia de la pintura en el formato breve en el que demostró, a lo largo de una dilatada carrera literaria, aunque insuficiente para sus admiradores, entre los que se cuenta este reseñista, su innegable maestría.

Vídeo: Animación basada en El Paseo: Un último paseo por la nieve

Joan Flores. Llibreria La Llopa

Antonio López, un editor per casualitat

Antonio López Lamadrid (1938-2009), un editor per casualitat.

L’Antonio, era un home de negocis. La Beatriz de Moura, una dona de lletres. L’Antonio es dedicava a els negocis familiars. La Beatriz a editars llibres en una editorial “progre”anomenada Tusquets. La combinació de les dues personalitats en va sortir una editorial amb cara i ulls, una editorial de referència: Tusquets Editores, que ara ha cel.lebrat el seus primers 40 anys.

Antonio López era un personatge agradable, simpàtic i, si era necessari, agressiu. Va donar sentit (econòmic) a l’editorial i va ser un bon company d’una gran dona.

Vaig tenir la sort d’estar amb ells en diverses ocasions, per coses de llibres. També, de cinema, a Cannes, per la moguda de Soldados de Salamina. Tant l’Antonio com a la Beatriz me’ls vaig fer amics meus i penso que aquesta amistat era compartida per ells.

El trobarem a faltar, l’Antonio López.

Guillem Terribas. Llibreria 22

La filla de l'optimista

La filla de l'optimista. Eudora Welty, Edicions 62

Traducció de Josefina Caball

La hija del optimista. Eudora Welty, Impedimenta
Traducción de José C. Vales, introducción de Félix Romeo

Eudora Welty (1909-2001), aparte de una fotógrafa sensacional de la época de la Gran Depresión de los años 30, es un personaje fundamental entre los escritores de los estados del Sur de Estados Unidos del siglo XX. Su narrativa se interesó, en sus primeras obras, en el aspecto más social de la literatura, centrando su atención en personajes marginados y en su relación con una tierra que les condiciona y de la que no pueden desprenderse. Con posterioridad, aun sin abandonar cierto experimentalismo, su narrativa desplazó su centro de gravedad y, con obras como Boda en el delta (Delta wedding, 1946) y, sobretodo, La hija del optimista (The Optimist’s Daughter, 1972), se inscribió en los temas tradicionales de la literatura sureña: las sagas familiares, las relaciones humanas y la nostalgia de un mundo aristocrático en vías de desaparición.

Tal vez sea en La hija del optimista, ganadora del Premio Pulitzer en 1973, donde Welty materializa con más acierto la síntesis de su narrativa: la enfermedad y muerte de un ser querido, un "hijo del Sur" canónico, con las reacciones de una hija recuperada; la relación y en conflicto entre la protagonista y su madrastra a la hora de trasladar e inhumar el cadáver; y el entorno social en el que Laurel desarrolló su infancia, sus relaciones sociales y sus amistades y complicidades, perdido cuando lo abandonó en su dia para casarse e irse a vivir a otra parte, pero que se ha resistido a cambiar. Todo ello narrado con un detalle y una minuciosidad notables.

Muestra del trabajo fotográfico de la autora: The Photography of Eudora Welty

Joan Flores. Llibreria La Llopa

Las biobliotecas de Dédalo

Las bibliotecas de Dédalo. Enis Batur, Errata Naturae

Traducció de Rafael Carpintero, prólogo de Alberto Manguel

Poc més de noranta pàgines dedicades a donar voltes pel laberint que esdevé una biblioteca o la seva possibilitat. Dona la sensació que és una nota introductòria a una obra de més envergadura, però te la gràcia d'apuntar molts aspectes que es plantegen a tots aquells pels que tenir llibres és un estil de vida.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

El Padre Muerto

El Padre Muerto. Donald Barthelme, Sexto Piso

Traducción de Catalina Martínez Muñoz

Obra més aviat experimental, carregada de recursos simbòlics on ens trobem una expedició (amb el seus caps i els seus peons) que trasllada la figura d'un Pare poderós i xocant, mort i viu alhora, que ha de ser definitivament enterrat. Les reivindicacions per desfer-se de la seva autoritat, les discusions per encertar la manera de fer-ho, les relacions entre els expedicionaris -fill, parella, successors, súbdits- enfilen aquesta lletania que invoca la inutilitat de la vida.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

Villa Triste

Villa Triste. Patrick Modiano, Anagrama
Traducción de María Teresa Gallego Urrutia

“Los mejores puntos de referencia son las guerras.”

En una estación termal situada al margen del espacio, por más que se ubique en la frontera franco-suiza, y del tiempo, a pesar de trascurrir la acción en els primeros años sesenta del pasado siglo; retrato de una sociedad que manifiesta su opulencia con maneras de decadencia y para la que el ocio es solamente una forma de acabar con el hastío; una suerte de paréntesis autocongruente y autosuficiente, en el que los individuos devienen personajes representando una pantomima irreal confeccionada con retazos de vidas imposibles, encontramos a Yvonne Jacquet, una actriz novel de futuro profesional indescifrable; al enigmático y excesivo René Meinthe, autodemoniado como Reina Astrid; al inquietante Hendrickx, y a un conjunto de sombras cuyo único papel sea pulular por pensiones folclóricas, salones desvencijados, pasillos solitarios, chalés amenazando ruina y jardines descuidados; incapaces de comprender que sus aspiraciones, cuando no al de lo imposible, pertenecen al dominio del pasado (“éramos livianos, tan livianos…”),
“Lo que nos hace caer más en la cuenta de que ha desaparecido una persona son las contraseñas que existían entre ella y nosotros, que, de pronto, se vuelven inútiles y vacías”,

y que serán evocados unos años después por el hipotético narrador, un joven que hace llamarse conde Víctor Chmara.

“Basta con doce años para que se nos olviden los datos de las personas que han tenido importancia en nuestra vidas.”

Las descripciones de Modiano nunca son exhaustivas ni producen el efecto descriptivo por acumulación. Se diría que toda situación a describir contiene unos elementos esenciales que la conforman, la determinan y le confieren individualidad, y otros elementos que podrían calificarse como accesorios, de relleno, que también aportan información pero que intefieren en el desarrollo de la acción. La maestría de Modiano administrando las descripciones es única: en realidad, los datos que aporta son pocos, pero nunca deja la sensación de que haya escatimado contenido importante: lo esencial ha sido descrito y la comprensión de la situación es total:

“Ella dormía, con la mejilla apoyada en el brazo derecho, estirado. La franja azulada que lanzaba la luna a través de la habitación le iluminaba la comisura de los labios, el cuello, la nalga izquierda y el talón. En la espalda, le formaba algo así como una banda rectilínea. Yo contenía la respiración.”

Y la memoria, como siempre en Modiano, tiene una importancia fundamental en sus textos, sea porque desencadena una resolución insospechada, sea porque constituye el verdadero motor de la acción, o porque puntea la trama con referencias a un pasado que se halla en situación de reposo esperando esa “chispa” que lo encienda:

“Hay seres misteriosos –siempre los mismos- que montan guardia en todas las encrucijadas de nuestras vidas.”

Como en la mayoría de sus obras, el verdadero protagonista de Villa Triste no es otro que el pasado, idealizado por la memoria, pero al que el presente se encarga de poner en su lugar. Se diría que los porpios personajes y la trama son únicamente una excusa para mostrar cómo la memoria y el recuerdo se traicionan mutuamente y cómo jamás podremos recuperar aquello que ehmos vivido en nuestra juventud y que adquirió el carácter de ausente inmediatamente después de haber ocurrido.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

Vacilación

Vacilación. Anthony Burgess, Acantilado

Traducció de David Horacio Colmenares

En un to burleta i descarat, Burgess compon una peculiar novel·la d'espies, on les accions son més desastroses que heroiques, en l'entorn d'una miserable guerra freda però on encara sembla que valgui la pena reivindicar la dignitat de les persones. La pròpia manera caricaturesca en què està escrita l'obra fa encara més encertat el sentit de la narració.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

L'home de Montaigne

L’home de Montaigne. Una lectura dels Assaigs. Joan Lluís Llinàs, Proa

Una excel.lent introducció a una obra cabdal de la filosofia europea i una provocació per a la lectura dels Assaigs de Montaigne, ara que disposem, per fi, de dues magnífiques versions, en català i castellà, gràcies a Proa i El Acantilado.

Joan Flores. Llibreria La Llopa

Un año sin DFW

David Foster Wallace. Ithaca, Nueva York, 21-2-1962; Claremont, California, 12-9-2008

Hoy se cumple un año desde que David Foster Wallace apareció ahorcado en el garaje de su casa de California; con su muerte desaparecía una de las voces más influyentes y originales de la literatura norteamericana actual, ensalzado por la crítica más progresista y, a la vez, idolatrado por el fervor de un público entusiasta. Gran parte de su obra ha sido traducida al castellano.
Su literatura ha sido calificada como eminentemente experimental, epítome de una postmodernidad de la que él mismo había renegado con acritud, y con un fuerte carácter adictivo, extremos que quedan justificados en su novela más emblemática, La broma infinita (The Infinite Jest, 1996), un inabarcable torrente narrativo de más de mil páginas que constituye, probablemente, el ejemplo paradigmático de su concepto de la literatura de ficción. Es autor también de los conjuntos de relatos La niña del pelo raro (Girl with Curious Hair, 1898), Entrevistas breves con hombres repulsivos (Brief Interviews with Hideous Men, 1999), y Extinción (Oblivion: Stories, 2004); y de las antologías de relatos, reportajes i entrevistas Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again, 1997) y Hablemos de langostas (Consider the Lobster, 2003).

Joan Flores. Llibreria La Llopa

Los demonios

Los demonios. Heimito von Doderer, Acantilado, 2009

Traducció de Roberto Bravo de la Varga

Tinc entre les mans un volum de més de 1.600 pàgines, Los demonios, (Die Dämonen. Nach der Chronik des Sektionsrates Geyrenhoff, 1956) que se'ns emporta a la Viena dels anys vint. Convocats a participar d'aquesta xerrameca de cafè -de Cafè vienès-, ens trobem amb un munt de personatges que acompassadament van treient el cap en els seus ambients, de tal manera que anem prenent consciència de com son les seves vides.

Amb un to desenfadat i col.loquial, Doderer ens documenta sobre l'estat de la societat vienesa (europea, podriem dir) de tombant de segle.

Agraim a l'editor la decisió de publicar aquest text tan representatiu d'un món que gràcies a l'esclat de la literatura no ha desaparegut del tot.

Marta Ramoneda. Llibreria La Central

Isidor Cònsul

Un record per Isidor Cònsul, l'edició catalana notarà la seva absència.

Isidor Cònsol i Giribet (Bellpuig, Lleida, 1948), un home de la Catalunya endins, de la terra ferma, que es va dedicar en cos i ànima al món del llibre. Des de la crítica a l’escriptura d’assajos i biografies, i darrerament de les seves vivències personals. També editor. I aquí es allà on va intentar, i algunes vegades ho va aconseguir, oferir als lectors allò que a ell li agradava i en que hi creia, des de promoure les traduccions de l’Alcorà a la Divina Comèdia o els Assaigs de Montaigne al català, en edicions molt acurades i respectables, fins a potenciar i donar conèixer a autors com Jaume Cabré, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Josep Mira, …

Isidor Cònsol creia en el llibre i ,també, en els llibreters. A la que podia anava a promocionar, juntament amb l’autor, els llibres que publicava a les llibreries i allà on calgués. La seva figura alta, apersonada i plena de vida, com li correspon a un home de la terra ferma, que li agrada la natura i caminar enmig d’ella, no ha pogut superar el càncer que fa un any i poc més se li va detectar. Fins els darrers dies, es va mantenir com si res. Encara recordo el darrer Sant Jordi, presentant als llibreters les darreres novetats, explicant com si res el que la seva editorial, Proa, ens oferia. I, també, a principis de juliol a la seu del Grup 62, anant a supervisar els llibres que sortirien per la tardor.

Amb l’Isidor Cònsol durant molt anys ens vam tractar. I ens vam tractar bé.

Descansi en pau.

Guillem Terribas. Llibreria 22

Vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Vinyoli

HOMENATGE DE BEGUR A JOAN VINYOLI

25 ANIVERSARI DE LA SEVA MORT

Dissabte 12 de setembre 2009

ALGÚ M’HA CRIDAT

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,

cridat per una veu de mar fonda.

Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents

de més enllà de la riba.

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,

i pel fullatge bec solitud.

És per això que vago sempre

sota el silenci de les constel·lacions

d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il·luminen les nits

amb paraules com . ames,

torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,

cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,

mes ara sóc orella i pas insomnes.

Joan Vinyoli, de "El callat", Cinc poemes davant la mar, 1956.

PROGRAMA

12h. Itinerari poètic Joan Vinyoli per Begur. A càrrec de Cristina Badosa, catedràtica de Literatura Catalana ala Universitat de Perpinyà. Sortida davant l’Ajuntament.

18h. Inauguració del Mirador del poeta Joan Vinyoli (pujant pel carrer Sa Miranda, del cementiri fins a la Plaça Forgas, a l’esquerra, petit mirador amb vistes panoràmiques a l’Empordà).

19h. Taula rodona a l’entorn de Joan Vinyoli al Casino Cultural, amb la participació de:

-Josep-Anton Fernàndez (Professor d’Estudis Catalans a la Universitat Oberta de Catalunya).

-Xavier Folch (Director literari del Grup 62, director de l’Institut Ramon Llull fins al 2007).

-Feliu Formosa (Poeta, traductor, Premi d’Honor de Lletres Catalanes, 2005).

-Josep-Maria Terricabras (Catedràtic de Filosofia a la Universitat de Girona), moderada per Cristina Badosa.

20.30h. Recital poètic Joan Vinyoli al Casino Cultural

Anna Maluquer, rapsoda

Marc Egea, viola de roda

Selecció de poemes de Joan Vinyoli a càrrec de Cristina Badosa.

Ajuntament de Begur - Àrea de Cultura.